EL MILLOR MOMENT

Els arbres són encara humits i tot just les fulles mandregen, i comencen a llevar-se mig endormiscades. Fan remor de nens petits que balbucegen paraules i sons incomprensibles per a mi, per a les meves orelles humanes. Possiblement xiuxiuegen secrets de somnis, o plans futurs, ara que el seu cos va prenent altres tonalitats diferents del verd. Es miren, encuriosides, unes a les altres, i riuen, segur, quan veuen que, tot i sent les mateixes d’ahir, ja no són iguals. Jo tampoc no sóc igual, penso: un matís, un pensament, un desig, em diferencien del dia d’ahir... del de demà.
El sol, xafarder, treu el nas per entre les muntanyes i esquitxa reflexos brillants, nets, infantils, sobre les minses gotetes d’aigua que dormiten a la cara de les fulles. Augmenta la remor: ara riuen.
Els ocells assagen els cants del dia, aclareixen les veus del son de la nit, estarrufen les ales i es pentinen les plomes per estar ben galants. Alguns, aviat, hauran de marxar. És el seu camí de cada any. I el meu, quin és el meu camí?

Somric: en aquests moments aquí, qui sap demà.

PETITA HISTÒRIA

No sé com es diu, però em va venir a veure fa dues nits. Venia amb el seu tricicle, carregat amb les seves poques pertinències i disposada a recórrer mon. Havia estat fins al moment a l’escola del seu poble, amb tots els altres nens i nenes. De tant en tant el seu pare la venia a veure, però des que havia mort la seva mare que ella no es sentia lligada a aquell lloc. En un cistell hi duia el seu gat negre, en Nit, que havia aconseguit tenir amagat en un racó de la seva cambra, probablement perquè en Nit era molt i molt intel·ligent i sabia que havia de callar i només miolar molt fluixet, quan roncava als braços de la nena, la seva protectora i la que l’alimentava amb part del seu menjar. No és que a l’escola passessin gana, no, però no els deixaven treure res del menjador, per evitar que els nens i nenes poguessin alimentar animalons que estava prohibit de tenir-ne.
Anava ben abrigada, i un somriure clar i lluminós li omplia les galtes. No tenia gens de por, el record de la seva mare l’acompanyava i sabia que el món era molt més del que els explicaven. Molt més del que les persones, en sortir de les escoles, vivien.

CASA PERDUDA

Tinc quaranta vuit anys i encara no he trobat aquesta casa.

Uns em diuen que és cap al nord, on el fred la manté impertorbable als canvis, a les temperatures, als fets i a les inquietuds humanes; amagada sota el gel que cents de generacions no han arribat ni tant sols a intuir, en un silenci blau, estàtica i permanent, i que només hi podré arribar si el meu cor m’hi porta. Bajanades, dic jo, el meu cor no és tant valent ni tant fort com per travessar cents de metres –o quilòmetres, qui ho sap- de glaceres endurides.
D’altres, no sé si més optimistes, diuen que la puc trobar dins un miratge amagat en un raconet del desert, on hi habiten palmeres i llacunes d’aigua immaculada i fresca. No saben el que diuen: el fred conserva, la calor destrueix.
Uns diuen que només existeix als somnis, i que l’han vist etèria i inabastable, lluny de cap desig, de cap intromissió que la malmeti. També he sentit a dir, em sembla que va ser a la Roser, que és la casa dels pares, aquella que mai podrem tornar a trobar perquè no és tant gran com crèiem, ni tan segura, i que ja només viu en el record de la infantesa. Bah! melangies...
També m’han dit, persones entenimentades i serioses, que deixi de buscar fora, que miri ben endins de mi mateixa, on els pensaments es fabriquen, on els sentiments comencen a néixer... en aquell petit espai on l’ésser és més pur, i cap paraula, cap recança, cap pressió social externa ni interna encara no l’ha prostituït. Res; m’hi he fixat amb tota la intensitat de què he estat capaç durant anys i anys, fins a tenir els ulls adolorits, i mai he trobat la casa perduda.
Avui m’he despertat amb una remor dins les orelles, un soroll imprecís, com si fos un pensament que vol entrar, on un xiuxiueig de dins, que vol sortir. Està cercant la sintonia, com si fos la ràdio... calla, calla... diu...

La casa ets tu, Maria.

CASA AMB FLORS

La varen trobar morta a casa seva, el dia 24 de juny. Jo no la vaig veure, ets massa petita, em van dir. Aquell mateix dia jo feia onze anys. Com que preguntava moltes coses -sempre m’havia fascinat aquella dona-, la mare a la fi va asseure’s al meu costat i va sadollar part de les meves inquietuds.

Mare, és veritat que el seu llit era ple de flors?

Em va dir que sí. El llit, ben blanc, amb uns llençols de cotó brodats a mà, semblants a uns que tenia la mare quan es va casar, era ple a vessar de pètals de roses del seu jardí. Es veu que ella mateixa havia collit les que ja eren obertes i les hi havia estès, com si fossin una pluja de llum damunt el llit, al voltant del seu cos prim i gastat. Anava vestida també de blanc, i no duia sabates. A la mare es veu que li va colpir el blanc dels peus.
Em varen deixar entrar al jardí, mentre els grans feinejaven ajudant el fill, no sé ben bé a què, si la dona ja era morta. Els meus ulls se’n van enamorar; era un racó aïllat del món, s’hi respirava un aire tendre i net, i les pors no hi tenien cabuda dins aquell petit paradís.
Hi havia flors per tot arreu, però cadascuna en un lloc precís, com fet per elles. La mare em va dir els noms d’algunes, jo només recordo les buguenvíl·lies que em van sorprendre pel nom, divertit, i per l’olor, profunda. No hi havia cap nan, en contra del que jo esperava, ni una taula de plàstic amb les seves cadires al voltant. Tot era gespa, d’un verd que esclatava als ulls, en un raconet un banc petit de fusta, del mateix color del tronc d’un arbre immens, que deixava passar alguns petits rajos del sol lluents. També hi vaig veure una tortuga trista i apagada, vaig imaginar que plorava i la vaig abraçar.
Des de llavors que viu amb mi i, cada tarda, quan sec al meu petit banc de fusta, voltat de buguenvíl·lies, passant les tardes tèbies d’estiu, recordem la casa amb flors tal i com era, i jo tinc cura dels meus rosers, per si la mort em dóna temps d’omplir-ne el llit el dia que vingui a buscar-me.

CASA NIU

A la primavera, quan arriba aquell dia en que la sang corre per dins com esbojarrada, i te n’adones que els arbres estan a punt de començar a viure, a casa meva hi entra un neguit de puntetes. Durant la nit, sento les mans d’en Pep palpant-me l’esquena, cercant-ne la prova visible. A mi no em cal, sé quan és la matinada que he de marxar, no em demaneu com, tan sol és, i prou. I ell ho sap, també, ha aprés el punt exacte de maduresa de les protuberàncies que em neixen a l’espatlla i em diu fluixet, a cau d’orella: no triguis gaire, amor. I ens acomiadem amb un bes tendre.
A trenc d’alba, a l’instant en que la terra encara no s’amaga, enfilo el camí de la muntanya, m’endinso pel bosc i em deixo portar per les olors que em recorden les passes d’enguany, fins arribar a la casa niu, que m’espera amb els braços oberts i un somriure a la porta.
Amb l’energia renovada, com una mare amatent, espolso la llar del fred de l’hivern, endreço la cambra, escombro la mandra, foragito l’oblit, i surto a cercar les plomes més tendres, els aromes tebis, el rastre d’estels, i núvols ensucrats. Encoixino el niu on hi creixeran els desitjos joves que aniré portant.
Ja corro al llindar... ja esguardo els senyals... les ales tremolen... em deixo enlairar. Les ones de l’aire em deixen jugar, em tiben la pell, em llancen amunt o baixo en picat, el món és a baix. A les nits reposo al foc de la llar, i els dies transcorren en un dolç passar, els petits dormiten, mengen i es fan grans. Sense ni adonar-me el meus desitjos han madurat. Ja podem tornar.

En Pep m’espera al llindar de la porta, li ensenyo els meus fills. Els mira amb tendresa, i entrem tots a casa. Darrere la porta sentim com es tanca el cercle perfecte per passar l’hivern.

CASA DE BOIRA

Era un dia d’estiu radiant. El matí es llevà d’hora, mandrejant a l’espera de la canícula que anunciava l’home del temps. Jo esperava un altre dia lent, m’esgotava conduir, només tenia ganes de tornar a dormir, o mig dormir, tancar els ulls, deixar-me anar nua sobre el llit apagat i ombrívol, mig esmorteït. Esperar la nit, que volia eterna.
Tenia una reunió a Girona, havíem de tornar a discutir sobre la direcció del partit, cercar una nova estratègia per no tornar a perdre vots tant estrepitosament. Política... política, com si les persones fossin peces d’un joc que cal acumular, sempre lluitant per tenir-ne més... i jo només volia dormir...
Vaig enfilar per la carretera de Vallfogona, amb corbes, amb solitud. Esquerra, dreta, com la vida, pensava, ombra, sol, per arribar a un lloc que te tornada, no com la vida, en això no. Esquerra, boira... boira?? però si som al juliol... segona, no hi veia res, llums, res, segueix les línies, pensava. De cop es van esvair les corbes, no sé on sóc, em vaig dir, el cap a mil cercant una resposta.
Gairebé m’encasto a la paret de la casa. L’herba alta i humida em va mullar els peus i les sandàlies feien soroll de bassal. Era de pedra negra i grisosa, plena d’enfiladisses que li pujaven cap al taulat. La porta era oberta, inflada i plena de verdet; sé que no era de la humitat, milions de llàgrimes havien estat vessades en aquell llindar. En entrar dins, una frissança em va pujar esquena amunt. El que era la llar de foc, el caliu de la casa, era plena a vessar de falgueres, només resistia la biga de fusta, tossuda, amb els records tebis dins el cor; la resta era un munt de molsa: damunt la taula, per sobre de les rajoles vermelles del terra, totes esberlades ja, sense lluita, dins la cuina, folrant un vell tronc oblidat... les portes de dins eren un munt d’engrunes mortes, i dins les cambres habitaven alenades de tristor. El llit gran i corcat aguantava despulles de matalàs, i dins l’armari sense portes encara hi penjaven restes de roba, tota negra.
La mort em va colpir. Era allà, crua i sencera, instal·lada després que la vida havia abandonat la casa. Vaig fugir corrents, entrebancant-me amb les restes de misèries passades i amb la por que volia barrar-me el pas. Dins el cotxe, engegat, amb el cor que em bategava a la gola, vaig veure els ulls buits de la mort, i vaig conduir cap a no sé on fins que el sol em va abraçar amb les mans obertes. No vaig mirar enrere. Ni vaig anar a Girona.
Pel camí vaig aturar el cotxe al costat d’un prat. Arrencava l’herba a grapats, i les flors blaves, blanques, grogues, liles... tot dins una bossa. En arribar a casa vaig obrir les finestres de bat a bat, i vaig omplir el llit de vida i de colors.

CASA MEVA

S’equivoquen. No és problema d’educació, és genètica. Aquests psicòlegs creuen que són molt intel·ligents, però van errats. La majoria de les infermetats que patim les persones, la majoria de manies i la manera de ser, les idees fins i tot... és producte només de la genètica.
El meu pare pegava la meva mare, la meva mare pegava el gos i els dos em pegaven a mi. No eren dolents, no, jo ho sé del cert, era només que els seus pares respectius també ho feien, i suposo que si tingués la informació necessària també trobaria més avantpassats que maltractaven alguna cosa o altre. Per exemple: el meu avi, per part de pare, caçava. La imatge que més recordo d’ell és el somriure ample de quan venia amb un cérvol mort a l’espatlla. O amb unes quantes perdius penjades a les corretges, i la seva escopeta a l’esquena, amb aquella olor de pólvora tan suggerent. I ningú no s’esgarrifava, ans al contrari, els veïns li picaven l’espatlla amb aprovació i les dones el miraven amb ulls lluents i un mig somrís. Fins i tot recordo les paraules de la Caterina: tu sí que en saps, Perico, i no com d’altres! i dit això mirava de reüll al seu marit, un home estrany, val a dir, que vivia voltat de llibres.
I ara s’entesten a dir que jo sóc el producte d’una educació voltada de violència. Tants estudis per no encertar-ne ni una. Diuen que la meva casa era un mal exemple per un nen malalt i solitari. Bajanades.
Casa meva era el meu paradís. Allà, amb els meus soldats de plom, vivia guerres fascinants, amb el lego muntava presons enormes, i vaig enginyar un processos de tortures per fer xerrar a les bruixes que eren infalibles. Cap es resistia. De més gran, quan ja vaig poder tenir autonomia, amb els diners que guanyava a l’escorxador vaig muntar-me un videoclub a casa meva, millor que tots els cinemes del món. No em calia sortir de casa per conèixer la gent, tots hi eren reflectits, i jo podia triar amb qui m’agradava estar cada nit, i cada tarda. Conec les traïcions, les venjances, els petons i el sexe, conec els infants i les mares, conec la por i l’ansietat... perquè conformar-me amb la burda còpia de sers incomplerts del carrer amb les seves presses i mires tan curtes?
Ara diuen que aquesta serà la meva casa per sempre, com una amenaça: il·lusos! ja dic jo que tan estudiar... Total, si la seva vida era un infern, patia més que els porcs innocents que sacrifiquem cada dia. Ara ja no plora, ni gemega, que no val res això? No era vida ni per ella ni per mi: la pudor d’aquell llit infecte al bell mig del menjador, pobre mare. Ara reposa. I jo també.
Aquesta serà la meva casa ara, sí. Només he de fer cara de bon minyó, com sempre he fet, i aviat podré demanar una tele, pel·lícules, revistes. Tot pagat, tú. I a viure realment la vida...

CASA D'ENTRAR I SORTIR

Sempre ha estat una casa de portes obertes, des de temps enllà s’ha caracteritzat per la lliure circulació de gent i de fets. La primavera hi entrava un matí de cop, encara adormides les cambres del fred de l’hivern, amb la vida arrapada a les ungles i omplint tots els racons de llum i color. O la tardor, amb l’olor de terra humida i les boires que arrencaven els misteris acumulats a les bigues del sostre que havien fugit de la calor aclaparadora de l’estiu. I l’hivern, amb el seu aire regenerador de tempestes, duent la calma freda i endormiscada que permetia hivernar a les tristeses i a les alegries. O l’estiu, que hi entaforava el cant dels grills dins de cada armari, per foragitar les rancúnies i els dolors.
La Maria hi va arribar un dia de primavera, amb la vida a les venes i el cap ple de pardals, amb desitjos creixent-li al ventre i guspires de llum als ulls. I les cartes. Ella sentia brollar la màgia dins el seu pit i volia compartir-la, i es va instal·lar a la vora de la llar, amb la taula rodona i petita, amb tovalles curulles de flors, i amb un munt d’espelmes per no trencar l’encís de la nit.
Ara aquesta casa sembla un dispensari de la seguretat social, amb la Maria que fa de metge dels sentiments. Venen a buscar receptes, per gaudir-se del dolor de l’ànima i del cor, per cercar respostes, per preveure futurs incerts. La Maria ja sap que el passat no te cura, i que el futur no te precaucions, però estén amb tendresa les cartes sobre la taula, que reflecteixen passat, present i futur, i cerca als ulls de la Carme els amors perduts, i als ulls d’en Pere l’ambició present, a la Núria li veu la tristesa, a la Laura la por de deixar-ho tot i anar a córrer món. Encara a tothom amb les seves angúnies i els fa de mirall: no hi res que no sàpiguen. És com un xarampió, els treu a la pell els dolors amagats i llavors la gent és lliure d’espolsar-los. O no.
Jo la deixo viure en mi, en aquesta casa, perquè no trenca el temps ni l’esdevenidor. És només com el sol i l’aigua, emmiralla o crema, escalfa o regenera, depèn del bagatge que cadascú porta al cor.

Maria, 13-7-07

CASA DE PEDRETES I COIXINS

Hi entrava l’aire de matinada per totes les cares. Per la cara est venia l’aire de vells mariners cercant tresors vorejats d’algues i peixos de colors, i les pedretes feien olor de sal; per la cara sud s’hi colaven aires de gresca i de festa amb olor de pell torrada al sol, folrant les cambres amb la dolçor dels gessamins; per la banda nord s’hi acostaven sigil·loses fades i follets, amb misteris insondables sota el braç, a punt per contar-nos faules i contes d’enllà dels temps; per l’oest sempre la foscor, curulla de fantasmes i pors, però llavors ja marxàvem, abans que la casa es poblés dels voltors i dels llops de la nostra infantesa.

Qui te aquesta anelleta... i passaven les tardes, la xarranca omplia tot el menjador, a la cuina s’hi estaven olletes i tasses, platets i verdures de plàstic de colors, a la cambra coixins vells i la manta gastada de quadres d’en Roc, el nostre gos amic, el nostre defensor. Entrava la pluja, a les tardes d’estiu, i l’olor de terra es gravà a la memòria on cada pluja tèbia encara duu el record.
Ara la casa és de pedres, grosses com el món, i no hi entra la pluja ni el vent ni el record, però jo, voltada de fades, amb el vent del nord, obro de bat a bat finestres i portes i escolto remors de cançons i d’olors, passats i presents ballen amb les danses que espolsen racons i m’omplen la casa de noves il·lusions.

LA CASA DEL LLAC

Passejava per la vora del llac, distreta, aquella primavera. El matí era fred encara, i el llac lluïa clapes de gel que mandrejaven amb els rajos tebis del sol, com si juguessin a fet i amagar cada matí, abans l’escalfor no els guanyés la partida.

Els de la colla eren a l’alberg, dormint, després de la nit de gresca. Jo m’havia despertat amb set de solitud, d’olor de pins, de verd a les ninetes, de fred a les galtes... i vaig enfilar cap amunt, fins arribar al llac.

Una noia -o era una fada?- se m’havia avançat i era ajupida ran de l’aigua: vols escoltar música? em va demanar, i, sense esperar resposta, va llançar unes pedretes planes sobre el gel, emetent un so dolç, com de benvinguda. Amb un somriure plàcid vaig tornar a refer el meu camí, car ella ja no em mirava, abstreta en la seva música. Unes passes més enllà, no em demaneu quantes –el temps i l’espai, com ja sabeu, són infinits i subjectius-, un petit desnivell a la vora de l’aigua em va sorprendre: una cantonada rebel, que es resisteix a ser plana.
M’hi vaig atansar i el meu índex, xafarder com sempre, el va voler aixecar. Com un llençol blau intens el llac es deixava alçar per les meves mans, dòcil, amatent. Em va colpir el plaer d’endinsar-me sota la cova íntima dels llençols, com de petita m’hi amagava abraçada al meu món particular i únic, curull de somnis reals. La llum difosa em marcava el camí i l’aigua s’aplegava darrera meu.

I la vaig veure: la casa del llac.

La foscor hi regnava allà dins, i eren les sensacions les que m’indicaven el canvi d’una cambra a una altra. No eren, però, sensacions de por ni d’angoixa, eren de temps: en una hi havia l’olor de l’escuma del bany i les mans de la mare, en una altra el dolor jove de la primera caiguda en bicicleta... la de l’olor de guix, la del primer petó, la de l’olor salada del mar, la de l’aire net dels cims, la del so de l’amor, tan a ran d’orella, la del primer crit, la del primer dol... tot condensat en un instant, en un no res.
I ara, pensava, la pau com a segell d’aquest moment, ja no em cal més. I el desig hi va ser a l’última cambra, un benestar absent de tot, de cant i de plor, de joia i dolor. El cor amarat de plenitud abandonava el cos a la quietud de l’aigua.

Un raig de llum, prim i delicat, em va embolcallar les mans i les va estirar amunt, amunt. Una veu també prima i delicada em va xiuxiuejar: encara no és el teu moment.
En sortir del llac, els pulmons assedegats es van omplir d’aire, i a l’altre banda del llac la noia –o era una fada?- jugava a endinsar dins l’aigua reflexos amb l’ajuda d’un mirall: reflexos prims i delicats.

De cop vaig tremolar de fred; la vida em reclamava.

Camí avall, vaig tenir una certesa que encara m’acompanya: sé on és la casa del llac, sé que hi tornaré algun dia, quan sigui el moment.

SOLITUD -4-

Grisa, pàl·lida la pell,
mirada plena de buidor,
a un punt absent
de l’infinit,
perdut un temps
en el record.

Esquerda al cor, dolor ressec
neda el silenci de la pols
-en la amargor-
d’un vell record perdut al front
de la tristesa,
de la por.


Maria

LA DAMA DE BLANC

Aquesta novel·la de Wilkie Collins, és una narració i és, segons diuen, la base de les novel·les de detectius posteriors, junt amb l’altre del mateix autor: “la pedra lunar”. He de reconèixer que té un vocabulari molt ric (gràcies, també, a una bona traducció de Lluís Comes Arderiu), i descriu amb precisió de puntillisme la societat benestant i estrictament encasellada dins unes normes rígides de finals del segle divuit a Anglaterra. No sé si pot ser la influència del seu amic i col·laborador Charles Dickens que la novel·la sigui, pel meu parer, massa extensa i amb massa descripcions que la fan excessivament llarga.

És recomanable llegir-la en el cas que es vulgui profunditzar en les formes de viure d’aquella època i per entendre també les difícils decisions que han de prendre els protagonistes, que per a nosaltres serien gairebé incomprensibles, en el nostre temps. No la recomano per a qui vulgui llegir una novel·la de detectius, tot i que hi ha molts esdeveniments que poden ajudar a mantenir l’interès de la seva lectura. Com a novel·la narrativa, tot i ser d’un altre temps –no massa llunyà-, recomanaria la lectura de Mrs, Dalloway, perfecta tant en la seva descripció del personatge com de la seva psicologia, i amb una extensió justa per a una lectura agradable.

Maria

LA CASA DELS ANHELS

Feia molt de temps que no hi anava. Les heures havien guanyat la porta d’entrada i els anhels restaven dins, no sabia si vius, encara, ofegats per la manca d’aire nou, o potser encara pitjor: empolsinats i vells.

Vaig voltar la casa per mesurar l’abast de l’abraçada ferma de l’enfiladissa, i vaig comprovar la feblesa del cor, que es deixa entabanar per qualsevol imatge, per qualsevol por. Veia el meu propi cor oprimit per les arrels fermes que no deixaven a penes circular la sang. Imaginacions, em direu, però cert o no, la veritat és que arribar a la porta de nou va ser una tasca esgotadora. Les mans em tremolaven i no tenien força per trencar tanta fermesa arrapada a la porta. Em vaig posar a plorar com un infant, agenollada davant els meus anhels tancats i inabastables. No sé el temps, no sé les hores. La foscor em va envoltar, tampoc sé si per dins o per fora. Eterna por, immensa angoixa.

Un raig de sol va posar la seva mà tèbia sobre la meva esquena entumida, i va xiuxiuejar paraules dolces a l’orella dolorida de silenci. Obre els ulls, em va dir, la porta és oberta. L’escalfor de la seva veu va alliberar el meu cor i la sang va volar per dins les venes cap al cervell. D’una revolada els porticons de les finestres eren oberts, i l’olor de la primavera amarava tots els racons de la casa amb l’amor impulsiu d’una primera vegada.

No gosava mirar el sostre on, molt temps enllà, jo havia penjat els desitjos, les il·lusions, els projectes, envoltats d’una capa de ferms anhels que els feien possibles. No us imagineu el cúmul de sensacions que s’apilen barrejades amb records a cada cambra. Ni el desencís en veure que un anhel preuat ha desaparegut per sempre, ni l’amargor de la sal de les llàgrimes que ragen de l’espai buit del desig absent. Amb tot, la fermesa em va dur per tota la casa i vaig trobar anhels intactes, somrients, semblava talment que els hi acabava de posar, esplendorosos.

En tancar la porta ja fosquejava, i una llum rogenca, plena de vida, em va mostrar la casa com la vaig veure la primera vegada: tota vorejada de violetes, margarides, roselles, amb una herba petita i fresca que estenia les mans de benvinguda. La imatge de l’anhel que romania intacte, el més gran, el primer, el més estimat, em va acompanyar tot el camí de tornada, i l’escalfor de les seves lletres m’omplia el cor de vida i els ulls de llum:

VIURE

Maria

NO ET PREOCUPIS, TOTS SE N'ACABEN SORTINT

No et preocupis, em va dir, tots se n’acaben sortint. I potser sí, que té raó, però jo no em quedo conforme amb aquesta afirmació. Sí que és veritat que a la vida tothom acaba trobant el seu espai, el seu lloc, la seva feina, la seva manera de viure que no és ni millor ni pitjor, segons es diu. També es diu que no és necessàriament més feliç qui té més cultura, això també sol ser veritat, ans al contrari, moltes vegades ho és més qui no coneix, qui no sap. Però, em pregunto jo, la feina de mestra implica ajudar-los a ser feliços o a donar-los eines per arribar a ser feliços de manera conscient i lluitant per canviar i millorar el seu entorn? La feina de mestra és ajudar-los a aconseguir tots els recursos que estiguin al seu abast, o bé és pintar el seu camí de conformisme?

Em pregunto tantes coses... Sí, se n’acabaran sortint... quantes voltes he donat a aquesta afirmació! La nostra feina, penso, no és col·locar-los dins aquesta societat... és transmetre’ls les ganes d’aprendre, de descobrir, de conèixer, de cercar sempre; això sí, amb il·lusió. I sense que els entrebancs, que n’hi ha, ni els NO que la vida els té preparats a tots, els comportin ansietat ni depressions, aquesta malaltia tant en boga avui dia, per l’estrès, per les insatisfaccions, per el consum massiu i sense nord que fa que tots plegats estiguem immersos en un món que no es caracteritza precisament per uns valors que siguin diferents dels purament econòmics o d’escala social.

Penso que no, que no n’he de tenir prou, com a mestra, amb aquesta afirmació. Vull aspirar a més. A que tothom tingui un lloc en el qual es pugui viure amb dignitat, sense l’ofec d’una vida no triada, sense el “sí senyor” al que sembla que vulguem enfocar a les nostres criatures: aquelles a les que hem de donar un món pel que valgui la pena viure. Ja que la vida és un pas, només un pas, que sigui un pas atractiu, que no oprimeixi o que, com a mínim, puguin comprendre i decidir per elles mateixes en quin sentit volen que el món, el seu món i el que deixaran als seus fills, volen caminar, treballar, estimar.

LA MELANCÓLICA MUERTE DE CHICO OSTRA

Aquests contes, de Tim Burton, són, diríem, estranys. Quan els comences a llegir t'endinses en un món fantàstic ple de nens i nenes que, aparentment, no són normals. A mida que vas passant les diferents històries el teu gest va canviant, ara dibuixa un somriure, ara un rictus de pena que no s'arriba a a forjar. Amb els dies, després de llegit i quan els comences a rumiar, sí, com fan les vaques, van sorgint de dins del més enllà del teu cervell una sèrie de personatges que et fan veure els contes amb uns altres ulls. El Chico Ostra comença a ser el menjar dels pares per portar a terme una relació insostenible i avorrida; el Chico Momia et va estovant el cor, com la solitud que troba un company però acaba morta per la incomprensió dels ALTRES; o el trist Chico Ancla, i la trista història de la seva mare, lligada a un amor impossible i que acaba enfonsada per la seva pròpia incapacitat de ser estimada. I què dir dels altres pobladors d'aquests contes de "petits monstres entranyables", que no ho són pas més que nosaltres, els del món absurdament normalitzat.

Recomanable.


Maria

CASA AMAGADA (resposta a la Roser)

Ja fa dies que la busco, i no la veig en lloc. Em preocupa. D’un temps ençà no és la mateixa. Havíem passat bones estones juntes, quan la pressió m’aclaparava, quan la manca de solitud m’ofegava els crits, quan les sines em palpitaven amb un cor propi, més accelerat, ple de sang i fosc com un pou incert. Sí, llavors ella m’agombolava entre els seus braços que per res no semblaven de pedra, ans eren suaus i càlids com els primers dies d’estiu, com la tendresa, com l’amor reposat sota un roure immens, al capvespre.

Abans la cercava, sí, ara ja no. No em cal cridar, ni la solitud, tampoc em cal. Que no hi ha motius? Podeu preguntar-me. Vés, és clar que sí! en sobren! Però n’hi ha massa, i massa crus. El meu cap, el cor, no són capaços d’enfrontar tants plors, i he optat per ignorar-los darrera el vent, al fons de la consciència. Però sé que ella no pot. La sensibilitat és el seu punt feble, estima el món, les criatures, els arbres, les albades netes, la pluja, la infantesa... bah! Endebades, li deia jo, certeses em responia ella, i deia que la vida és meravellosa, pobreta. Penso que se n’ha adonat del seu error, i ha vist a la fi la cara bruta d’aquest desassossec, d’aquesta mena de passi que portem sota el braç en néixer –no un pa, rucs, què us pensàveu?- i que comença a esgotar-se al precís moment d’obrir els ulls i esberlar els pulmons adormits.

Vull creure que està amagada, darrera un arbre mil·lenari, al fons d’un llac d’aigües vives, al cim d’un pujol invisible, al cor d’un amic...
Em penso que desbarro, vés, ja començo a parlar com ella, irreal i somniadora, sense tocar de peus a terra, tot i els seus ciments plantats amb fermesa. De fet, l’última vegada que la vaig veure duia les finestres a mig obrir, i la porta mig tancada. Una herbeta persistent li començava a pujar per les parets, i les teules no eren tan vermelles com abans, ni la pedra de les parets tenia aquell viu fresc i despreocupat.

Potser jo l’hauria d’haver agombolat una mica... però vés, fa temps que no tinc problemes, jo...


Maria

SOLITUD -3-

Una gota,
sola,
llisca pel front,
emboira la llum de l’ull,

abans espurna;

es recull arran del nas,
sola,
cap a la boca,
buida de mots;

abans poema.

Cau a la vall,
deserta,
de les mans,
àvides de pell,

abans doll de carícies.


Miro al cel cercant una resposta
i no hi és;
només comença a ploure.


Maria

RAIG DE LLUM

Un raig de llum,
trenca la tenebra,
busca embogit uns ulls,
per tenir sentit:

travessa boscos,
valls desertes.

Dins la foscor.
Hi cerca la mirada.

A la fi,
exhaust,
esclata en plors negres,
en el mur
sol,
voraç,
etern insatisfet,
de la ignorància.



Maria

SOLITUD -2-

Si sóc amb algú,
s’esmuny i es fa l’orni
i a la meva cambra es queixa, en secret.
Un dia esverat, oi?
em diu en la calma.
Una vida aliena
sempre l’atabala.


La meva estimada,
petita i senzilla,
a voltes trapella,
d’altres, fugissera:
solitud amada.


Maria

SOLITUD

Flor preuada,
duus l’aroma pres:
cel.la daurada,
si el sol t’amoroseix;
negra, ànima de glaç,
si la nit t’embolcalla.

Solitud, aimada,
cant de silenci,
esclat de quietud.

Enyor de l’ànima,
si no és amb tu.



Maria

AUSENCIA

Decidió que era el momento de dejarlo todo. Preparó su funeral; escogió la ciudad, probablemente el poema también, la música, el tiempo de ceremonia, la duración de su vida; nunca ya podremos saber si para ella fue un tiempo corto o demasiado largo. Ni si le fue extremadamente pesado vivir, soportar algún problema, alguna angustia, alguna enfermedad: con ella se lo llevó todo, dejó el silencio y la brevedad de la música, nos dejó a Jonh Lenon cantando para ella, cuando ella ya no estaba, cuando sólo podía oir la música que escogió en el recuerdo de los que un día estuvieron ligados a ella por vínculos invisibles, quizá débiles, o demasiado fuertes, quién puede saberlo ahora que no está. También se llevó la alegría de sus padres, ahora despojos hasta que el tiempo, mucho tiempo, adormezca a ratos el dolor, las preguntas que jamás serán contestadas, los porqués, el sentimiento de culpa, el vacío.

Golpeo el hueco,
por ver si responde,
manoteo el aire,
por notar tu presencia,

(mientras, los niños juegan en la plaza, cantan canciones, corren para dejar atrás este frío de principios de noviembre)

El viento se lleva tu olor, tus pensamientos, y ellos, los que te amaron, retienen en la sal de sus lágrimas tu recuerdo, mientras el fuego consume el edificio donde se albergaban tus ilusiones, tus tristezas…

Rojo de otoño
envejece llantos,
esconde, tierno, la simiente,
que jamás brotará.

(gritan, vuelan, llenos de futuro, llenos de vida, las bicicletas aparcadas en la acera, al lado de su tiempo, que aún no es suyo, que quizá jamás lo sea, pero, inocentes, todavía no lo saben)

Y qué hacer con la ausencia que ahora habita al lado de las muñecas que aún pueblan tu habitación de niña eterna… y con los amuletos de tus exámenes, y con las cartas que nunca tendrán respuesta, y con tus huellas en la puerta, y con el eco de tu mirada, que se prendió de la rama fuerte y vigorosa de la encina que alumbra tu ventana…

Oscura noche, oscura,
flotando en la nebrina gris…
terrible noche oscura,
que nos dejó sin ti.




Maria

LA VEU DE LA TERRA

LA VEU DE LA TERRA

El camí em desvetlla un terreny eixut i erm. Miro la carena costeruda de la muntanya i ofego un crit d’impotència. Els faig allargassen els seus braços melancòlics cap al cel, els colzes ferotges i rebregats clamen pel seu dolor mirant amunt, cercant els núvols que no arriben. Els seus dits mostren els nusos ressecs de la impaciència, amb la palma de la mà oberta, que amaga el plor buit de saba de les seves entranyes. Els roures estenen el cos obert i mostren les ferides per si un déu, qualsevol déu, vol escoltar els seus precs. La terra plora amagada sota la capa gris, enyora la vida que s’esmuny entre l’ambició i el desig de poder d’uns éssers petits i grisos que no accepten les regles del joc del cicle de la vida.

L’aigua del rierol s’arrapa a les pedres resseques per no deixar-les morir obertes i esquerdades. Tenen els llavis tallats i sagnants de tant intentar pronunciar un clam, un crit llançat a un déu, qualsevol déu, que les pugui escoltar.

El camí polsegós no pot aturar les veus, i el meu cap esclatarà d’un moment a l’altre amb tantes remors que m’arriben. M’agenollo i poso els palmells de les mans a terra, i és freda. Acosto la cara i em puja aquella olor de mort, la que creix en les dones i els homes quan el seu cos vell ja no te forces per lluitar al bàndol de la vida. Grato la terra amb els dits febles però ferms, les llàgrimes i la sang de les mans m’ajuden a fer més lleugera la meva recerca. Vull trobar la terra viva, la que encara és tèbia, la que batega sota la fredor de la indiferència. Quan ens trobem, les seves ferides i les meves bateguen juntes, al mateix ritme, el del cor. I llavors sento la seva veu:

-Això s’acaba, noia.

ELS FOLLETS

Em pregunto si realment hi ha follets. M’ho demanava avui mateix, quan passejava pel pont que travessa el riu Fresser, a l’hora justa i precisa en què la foscor comença a acaronar el tel precís que separa l’element líquid de l’aire; el moment incert que desdibuixa els contorns d’arbres i persones i els converteix en ombres impersonals uns instants més enllà. La humitat lliscava per sobre del terra relliscós, com si condensés l’oli que deu haver entre les gotetes d’aigua i que mai podem veure, com si el terra necessités ser untat amb una mica de tendresa, perquè no patís. Llavors he anat a passar per l’altre pont, el del Ter, ja que són gairebé a tocar, per comprovar si hi havia la mateixa humitat. Però he quedat sorpresa: no n’hi havia. He tornat al primer pont, per si era una dèria d’aquelles que de tant en tant m’agafa per canviar els fets, els llocs, els records. He arrossegat les botes per sobre i, efectivament, relliscaven. M’he acostat a la barana, des de on es veu el passeig. Intueixo les escasses fulles que es mantenen, tossudes, arrapades a les branques que ja no les alimenten. És un instant buit de gent. Miro cap a baix, en direcció a l’aigua que hi llisca, però una boirina s’ha estancat per passar-hi la nit i no em deixa veure-la. Llavors penso en els follets.

Avui el meu pare ha anat a fer una menjada de cargols al restaurant dels Munts. Si no plou, com vols que tinguin cargols? Li he preguntat, i ell m’ha contestat, tot enriolat, que fa molt de temps que no n’hi ha de cargols, que són de granja, diu ell. Diu, si no plou, com vols que n’hi hagin? I ha estat mirant pel pont que me n’he adonat. Si no hi ha cargols, com hi poden haver follets? No s’alimenten també d’aigua de pluja?
He travessat a l’altre banda del pont, la que mira en direcció de la vall de Ribes, on la humitat encara no havia cobert un recer d’herba fresca i lluenta que s’entesta a desentonar de tota la resta de vegetació que sobreviu tot just a l’enfilar la muntanya, a quatre pams de la vora de l’aigua. Jo crec que els follets no poden sobreviure si no és en aquell petit racó a la vora del riu. Un dia, penso, he de baixar, cercar per entre les pedres, a la vora dels matolls, per entre els canyissars que fa uns anys que hi creixen. Si hi són, he de trobar-ne algun rastre, un caminet d’herba amb minúscules petjades que només podré copsar jo, que sé que si existeixen els follets han de viure allà. Imagino els seus tràfecs quan plou... bé, quan plovia molt, ara fa temps ja; qui sap si tenen murs de contenció, o potser un cau d’emergències sota terra...

-Què? Ja tornem a badar? –El pare somriu i m’embulla els cabells- Apa, anem cap a casa que ja fa fred i la mare deu tenir el sopar a punt.

LA CASA AMIGA (resposta)

La casa amiga és un somni... no, no, és la realitat que viu més enllà del somni, a l’inconscient, on les bruixes, les de debò, vetllen el son dels que hi habiten, ja sigui per sempre, ja per uns instants. Són les bruixes-fades del bosc que l’envolta, sota la capa estelada del cel enllustrat.

Al matí, quan el sol mandreja, l’albada li renta la cara amb el glaç, i espera els rajos tendres que li eixuguin l’ànima. El sol i l’albada, l’albada i el sol, conxorxats en aquest petit indret del món, li treuen els colors antics d’amors i tristeses, d’esquenes vinclades sobre l’hort generós, de treballs forçats, pedra sobre pedra, li esborren el dolor de qualsevol racó. Netegen i airegen, espolsen les pors, estenen els draps, el llençols, i les presses, i ofeguen sorolls. La casa es vesteix pel seu dia de festa, i espera tranquil·la l’esdevenidor. Ella sempre és la mateixa.

Als seus peus hi estén una plana d’herba tendra, i al úter del porxo hi deixa la mestressa que, amatent, espera.

Quan arribes et sents com a casa, la casa de dins, la que sempre vetlla. Sents els peus a terra, a la terra amiga. El sol ja pletòric et besa la cara i et desperta la consciència.

Ets viva, penses, i entres.

LA CASA DE FOC (resposta a la casa de foc de la Roser Iborra)

La casa de foc és dins i és fora. Dins els somnis i dins l’espai exterior. Quina és la realitat? Això, suposo, requeriria un munt de paperassa, de diàlegs, de teories i de fanfarronades, la majoria de vegades absurda. Crema la casa de foc? Home, jo, gràcies a la meva extensa experiència, puc dir que es pot ser a una banda de les flames i cremar-vos, i es pot ser a l’altre i no quedar socarrimada. Tot depèn del punt de vista, o sigui, altra volta de les opinions subjectives, com sempre, i que tornen a omplir aquell, o un altre, munt de paperassa amb la que s’omplen tants i tants arxius inservibles, que mai llegeix ningú, ni serveixen per res més que per algú ben tronat que no sap en què gastar la seva vida i el seu temps, si no és entre torres babèliques de paper resclosit i amb aquella olor humida, com de bolets. I no em demaneu quina classe de bolets, que això requeriria un altre munt... bah! No cal que us torni a dir el mateix, seria repetitiu i ja ho sabeu. Bé, seguint el fil de la casa de foc, dèiem que pot cremar o bé pot escalfar. Si acosteu la mà i sentiu pudor de carn a la brasa, no en dubteu, no és per a vos. Probablement sigui el vostre mateix foc intern que us neguiteja, que us fa viure sempre a l’abisme del mal, amb el perill de cremades de segon o tercer grau que aquest fet us pot comportar. Per tant, un consell: fugiu-ne com del diable, no cal que proveu a entrar-hi, serieu ben ximplets. No us podeu imaginar la despesa que comportaria a la seguretat social. O bé, si veieu que la temptació és massa forta, preneu-vos un ansiolític –diuen que van bé, també ho diuen de la Maria, però no us ho aconsello, jo m’hi vaig passar una nit, després d’un petit porret, abraçada a la tassa del wàter. I si no us crema, és que sou un estil Gandhi, amb escalfor interna per donar i per vendre –sempre i quan no en doneu el que és brasa pura, no és qüestió d’anar deixant rastres de cendra...

En resum, i per no estendre’m massa, jo us aconsellaria que, si veieu una casa de foc, o bé passeu de llarg, fent l’orni, o bé us hi tireu de cap.

I passi el que passi...

Total, les persones som a la terra com les erugues als pins...ni se n’adonarà que no hi sou.

UN BON MAL DE CAP

Aquella tarda, per sobre de les cinc, l’Eva començava a tenir el mal de cap que sabia inevitable quan passava nervis. He d’anar al metge, es va dir, a veure si em dona alguna cosa per prendre. De fet, no tenia temps per perdre. A les sis l’esperava el seu fill gran –a la porta a les sis en punt, eh mare?-, i després aprofitaria l’hora i mitja que ell assajava amb el seu grup per anar a fer les compres de Nadal. Li havia de comprar una d’aquelles màquines per jugar que a ella li agradaven tan poc, però ho ha aprovat tot, pensava, i això bé val un premi. I també havia d’anar a comprar per preparar el sopar.

El seu home li havia dit que havia convidat el director del departament de vendes, i vindria amb la seva dona, aquella creguda i estúpida que ho observaria tot amb xafarderia, segur... que tonto que era en Pere! Es pensava que així l’ascendirien. I, encara que marxessin tard, ella hauria de corregir tots els exàmens de filosofia per l’endemà. O sigui que li esperava una tarda-nit meravellosa. Va mirar el rellotge per enèsima vegada. Ostres! Un quart de sis, ja faré tard...

Va agafar la carpeta d’una revolada, les claus, el mòbil. Els exàmens. Va tancar els llums de la classe i va córrer fins el final del passadís, va baixar els sis primers esglaons de dos en dos. Es va adonar que s’havia deixat la cartera sobre la taula. Merda! Va girar-se i va trepitjar l’embolcall d’un caramel. El peu li va relliscar i va caure d’esquena.

Va quedar allà estesa, amb una estranya ganyota a la cara, fins que el conserge la va trobar a les set quan feia l’últim repàs abans de plegar. Almenys, van dir després, no ha petit gens abans de morir.

OTRA NAVIDAD

Adán Galiano se despertó de su somnolencia agarrado a las sábanas con los dedos crispados y fríos. Maldita navidad! se dijo para sus adentros, pero con la voz tan alta que retumbó en las paredes de papel de fumar de su habitación. No son sólo las paredes, pensó, y la ventana, y el suelo, y el maldito tejado agujereado por las malditas ratas.

Se recostó sobre su lado derecho para dejar un hueco en ese lado de su cuerpo y tiró de las mantas hacia dentro, luego repitió el mismo gesto con el lado izquierdo y se quedó convertido en un canalón de navidad, pero con los pies helados. Incorporó un poco la cabeza, lo que le provocó un tirón en las cervicales que le arrancó un leve quejido, pero no iba a enfadarse y destruir el trabajo hecho hasta ahora, desde que iba al psiquiatra se controlaba mucho más. Se miró los dedos de los pies. Los gordos habían agujereado los calcetines y sobresalían rebosantes del círculo de lana que, años ha, había sido blanca. Si encogía las piernas se saldrían las mantas, si no lo hacía sus dedos se convertirían en carne congelada para perros. Maldito invierno. La cólera, que se iba formando en los tobillos, ascendía lenta pero perceptible hacia arriba. Miró hacia la ventana. La psiquiatra le había dicho: cuando notes la cólera que sube distrae tu atención, no dejes que te domine. Pero la visión de las volutas de nieve cayendo tranquilas, despreocupadas, inundó sus capacidades.
Si no hubiera sido por el frío quizá no hubiera recordado que era el dia de navidad. Pensó que la maceta sería demasiado grande para la repisa. Y se levantó de la cama maldiciendo el mundo y la estúpida tonada que repetían sin cesar las bombillas del árbol de navidad de los vecinos. Agarró una de las mantas, se la echó por encima de los hombros y se fue a la cocina. Rescató una sartén del montón de platos sucios de la pica; estaba mojada. Le pasó uno de los trapos de cocina y encendió el único fuego que no estaba atascado de grasa. Untó el índice en la mantequilla y lo escurrió en el borde de la sartén. Acercó el plato de la cena y deslizó el pedazo de pizza de anchoas dentro de la sartén. No le gustaba en absoluto la pizza fría.

En ese momento un asqueroso hedor a orín fresco ocupó toda su atención.

Felipeeeeeeeee!!

Una exhalación negra pasó por entre sus piernas y casi consigue darle una patada, pero su dedo gordo y helado se estrelló en la pata de la mesa. Un día me cargaré a este maldito gato! Gritaba a la vez que acariciaba con rabia la punta del pie. Con cinco pasos largos se situó ante el desastre: la planta de navidad que había comprado para su madre yacía tumbada con la tierra repartida ante la puerta de entrada. el montoncito arrinconado y húmedo delataba dónde se había meado Felipe. Por suerte no se había roto la maceta, aunque seguía pensando que era demasiado grande. Juró matar el maldito gato, pero el olor de queso requemado lo llevó rápidamente a la cocina. Maldita navidad!

A la una y media Adán Galiano salía de su casa envuelto en la enorme bufanda roja y el gorro de Winston rojo y blanco calado hasta los ojos. Los guantes, también rojos, sostenían a duras penas la planta de navidad recuperada. Las hojas rojas y verdes, con aroma de lilas -la única colonia de mujer que había encontrado en el atestado armario del baño-, la nieve, el frío, y el feliz navidad obligado de los vecinos le provocaban náuseas.

Se metió en el coche rezando un mecagoendios para que se pusiera en marcha a pesar de llevar tres días parado bajo la uralita. Arrancó, y el resoplido de satisfacción de Adán enteló por completo todas las ventanas. Aposentó la planta en el asiento del acompañante y limpió el cristal delantero con la manga del abrigo de franela verde.

Ya era el cuarto año que iba a visitar a su madre y el cuarto que le compraba la planta de navidad, nunca antes, cuando vivía con ella, le había comprado ninguna, pero la mujer la esperaba siempre con la misma ilusión, y siempre, con la misma decepción, le arrancaba la promesa a su hijo de que el próximo año sí, mamá, seguro que sí. Adán no consiguió recordarlo nunca mientras vivieron juntos. Ahora sí, se decía sintiéndose un buen hijo, ahora sí.
Absorto en sus pensamientos no se dio cuenta de que empezaba a subir la calleja que llevaba al cementerio y no tuvo la precaución de subir en primera. El automóvil se caló. Hoy, evidentemente, no era su día. Pisó el embrague y dejó que el coche se deslizara hacia atrás para intentarlo de nuevo, pero el maldito no arrancó ni rezando. Cogió la planta de navidad, empezó a subir la cuesta, y llegó a la puerta del cementerio con la camisa empapada en sudor y con la gorra pegada a la calva. Sólo le faltaba resfriarse ahora que se había estropeado la calefacción.
Cuando llegó ante el nicho de su madre comprobó que sus temores se confirmaban: la maceta era demasiado grande para la repisa. Miró hacia un lado y hacia el otro. Se giró a ver si alguien se acercaba por atrás. Pensó que el día de navidad, a esa hora, todo el mundo estaba sentado ante una mesa repleta de comida y bebida, menos él. Dirigió una mirada lastimera al mármol frío donde se leía que allí yacía una buena mujer y pidió perdón a su madre por lo que iba a hacer.

Empujó con toda su fuerza la maceta. Se resquebrajó el cristal del nicho. Las hojas quedaron un poco ladeadas, pero la maceta cupo en la repisa.


Feliz navidad, mamá.

LA VEU DE DESEMBRE

La veu de desembre
Fila teranyines
De neu i de glaç.

Les esfilagarsades teranyines enfilen, aquest mes, els records tendres de bells Nadals. Aquells Nadals perduts i empolsinats que només treuen el nas sempre per desembre. Reneixen els ulls dels infants que no coneixen la guerra, ni el joc brut dels homes malalts. S’hi enfilen les festes, tions i regals, les cantades fresques, al caliu de la llar.

La veu de desembre
Fila teranyines
De neu i de glaç.

Ara, la mirada cerca Nadals sense tristeses, i no sap, pobreta, que s’han acabat. Que en fer-se gran hom observa la sang, el poder, la lluita, la mort que s’arrecera en qualsevol forat. Els ulls incrèduls fiten l’enfilall de tanta ignorància. Però només troba un collaret de mentides, venudes en acabar-se l’any. I descobreix, en fer-se gran, que tot era una farsa, que no existeix l’esperit de Nadal, que tot és la manera, cruel i interessada, de vendre’ns el que no ens cal.

La veu de desembre
Fila teranyines
De neu i de glaç.

I jo, amb la meva veu petita, tan sols us desitjo, per aquest nadal, un bri de llum d’esperança que il·lumini la nit més llarga de l’any.