UN BON MAL DE CAP

Aquella tarda, per sobre de les cinc, l’Eva començava a tenir el mal de cap que sabia inevitable quan passava nervis. He d’anar al metge, es va dir, a veure si em dona alguna cosa per prendre. De fet, no tenia temps per perdre. A les sis l’esperava el seu fill gran –a la porta a les sis en punt, eh mare?-, i després aprofitaria l’hora i mitja que ell assajava amb el seu grup per anar a fer les compres de Nadal. Li havia de comprar una d’aquelles màquines per jugar que a ella li agradaven tan poc, però ho ha aprovat tot, pensava, i això bé val un premi. I també havia d’anar a comprar per preparar el sopar.

El seu home li havia dit que havia convidat el director del departament de vendes, i vindria amb la seva dona, aquella creguda i estúpida que ho observaria tot amb xafarderia, segur... que tonto que era en Pere! Es pensava que així l’ascendirien. I, encara que marxessin tard, ella hauria de corregir tots els exàmens de filosofia per l’endemà. O sigui que li esperava una tarda-nit meravellosa. Va mirar el rellotge per enèsima vegada. Ostres! Un quart de sis, ja faré tard...

Va agafar la carpeta d’una revolada, les claus, el mòbil. Els exàmens. Va tancar els llums de la classe i va córrer fins el final del passadís, va baixar els sis primers esglaons de dos en dos. Es va adonar que s’havia deixat la cartera sobre la taula. Merda! Va girar-se i va trepitjar l’embolcall d’un caramel. El peu li va relliscar i va caure d’esquena.

Va quedar allà estesa, amb una estranya ganyota a la cara, fins que el conserge la va trobar a les set quan feia l’últim repàs abans de plegar. Almenys, van dir després, no ha petit gens abans de morir.