ELS FOLLETS

Em pregunto si realment hi ha follets. M’ho demanava avui mateix, quan passejava pel pont que travessa el riu Fresser, a l’hora justa i precisa en què la foscor comença a acaronar el tel precís que separa l’element líquid de l’aire; el moment incert que desdibuixa els contorns d’arbres i persones i els converteix en ombres impersonals uns instants més enllà. La humitat lliscava per sobre del terra relliscós, com si condensés l’oli que deu haver entre les gotetes d’aigua i que mai podem veure, com si el terra necessités ser untat amb una mica de tendresa, perquè no patís. Llavors he anat a passar per l’altre pont, el del Ter, ja que són gairebé a tocar, per comprovar si hi havia la mateixa humitat. Però he quedat sorpresa: no n’hi havia. He tornat al primer pont, per si era una dèria d’aquelles que de tant en tant m’agafa per canviar els fets, els llocs, els records. He arrossegat les botes per sobre i, efectivament, relliscaven. M’he acostat a la barana, des de on es veu el passeig. Intueixo les escasses fulles que es mantenen, tossudes, arrapades a les branques que ja no les alimenten. És un instant buit de gent. Miro cap a baix, en direcció a l’aigua que hi llisca, però una boirina s’ha estancat per passar-hi la nit i no em deixa veure-la. Llavors penso en els follets.

Avui el meu pare ha anat a fer una menjada de cargols al restaurant dels Munts. Si no plou, com vols que tinguin cargols? Li he preguntat, i ell m’ha contestat, tot enriolat, que fa molt de temps que no n’hi ha de cargols, que són de granja, diu ell. Diu, si no plou, com vols que n’hi hagin? I ha estat mirant pel pont que me n’he adonat. Si no hi ha cargols, com hi poden haver follets? No s’alimenten també d’aigua de pluja?
He travessat a l’altre banda del pont, la que mira en direcció de la vall de Ribes, on la humitat encara no havia cobert un recer d’herba fresca i lluenta que s’entesta a desentonar de tota la resta de vegetació que sobreviu tot just a l’enfilar la muntanya, a quatre pams de la vora de l’aigua. Jo crec que els follets no poden sobreviure si no és en aquell petit racó a la vora del riu. Un dia, penso, he de baixar, cercar per entre les pedres, a la vora dels matolls, per entre els canyissars que fa uns anys que hi creixen. Si hi són, he de trobar-ne algun rastre, un caminet d’herba amb minúscules petjades que només podré copsar jo, que sé que si existeixen els follets han de viure allà. Imagino els seus tràfecs quan plou... bé, quan plovia molt, ara fa temps ja; qui sap si tenen murs de contenció, o potser un cau d’emergències sota terra...

-Què? Ja tornem a badar? –El pare somriu i m’embulla els cabells- Apa, anem cap a casa que ja fa fred i la mare deu tenir el sopar a punt.