LA VEU DE LA TERRA
El camí em desvetlla un terreny eixut i erm. Miro la carena costeruda de la muntanya i ofego un crit d’impotència. Els faig allargassen els seus braços melancòlics cap al cel, els colzes ferotges i rebregats clamen pel seu dolor mirant amunt, cercant els núvols que no arriben. Els seus dits mostren els nusos ressecs de la impaciència, amb la palma de la mà oberta, que amaga el plor buit de saba de les seves entranyes. Els roures estenen el cos obert i mostren les ferides per si un déu, qualsevol déu, vol escoltar els seus precs. La terra plora amagada sota la capa gris, enyora la vida que s’esmuny entre l’ambició i el desig de poder d’uns éssers petits i grisos que no accepten les regles del joc del cicle de la vida.
L’aigua del rierol s’arrapa a les pedres resseques per no deixar-les morir obertes i esquerdades. Tenen els llavis tallats i sagnants de tant intentar pronunciar un clam, un crit llançat a un déu, qualsevol déu, que les pugui escoltar.
El camí polsegós no pot aturar les veus, i el meu cap esclatarà d’un moment a l’altre amb tantes remors que m’arriben. M’agenollo i poso els palmells de les mans a terra, i és freda. Acosto la cara i em puja aquella olor de mort, la que creix en les dones i els homes quan el seu cos vell ja no te forces per lluitar al bàndol de la vida. Grato la terra amb els dits febles però ferms, les llàgrimes i la sang de les mans m’ajuden a fer més lleugera la meva recerca. Vull trobar la terra viva, la que encara és tèbia, la que batega sota la fredor de la indiferència. Quan ens trobem, les seves ferides i les meves bateguen juntes, al mateix ritme, el del cor. I llavors sento la seva veu:
-Això s’acaba, noia.
El camí em desvetlla un terreny eixut i erm. Miro la carena costeruda de la muntanya i ofego un crit d’impotència. Els faig allargassen els seus braços melancòlics cap al cel, els colzes ferotges i rebregats clamen pel seu dolor mirant amunt, cercant els núvols que no arriben. Els seus dits mostren els nusos ressecs de la impaciència, amb la palma de la mà oberta, que amaga el plor buit de saba de les seves entranyes. Els roures estenen el cos obert i mostren les ferides per si un déu, qualsevol déu, vol escoltar els seus precs. La terra plora amagada sota la capa gris, enyora la vida que s’esmuny entre l’ambició i el desig de poder d’uns éssers petits i grisos que no accepten les regles del joc del cicle de la vida.
L’aigua del rierol s’arrapa a les pedres resseques per no deixar-les morir obertes i esquerdades. Tenen els llavis tallats i sagnants de tant intentar pronunciar un clam, un crit llançat a un déu, qualsevol déu, que les pugui escoltar.
El camí polsegós no pot aturar les veus, i el meu cap esclatarà d’un moment a l’altre amb tantes remors que m’arriben. M’agenollo i poso els palmells de les mans a terra, i és freda. Acosto la cara i em puja aquella olor de mort, la que creix en les dones i els homes quan el seu cos vell ja no te forces per lluitar al bàndol de la vida. Grato la terra amb els dits febles però ferms, les llàgrimes i la sang de les mans m’ajuden a fer més lleugera la meva recerca. Vull trobar la terra viva, la que encara és tèbia, la que batega sota la fredor de la indiferència. Quan ens trobem, les seves ferides i les meves bateguen juntes, al mateix ritme, el del cor. I llavors sento la seva veu:
-Això s’acaba, noia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada