CASA DE BOIRA

Era un dia d’estiu radiant. El matí es llevà d’hora, mandrejant a l’espera de la canícula que anunciava l’home del temps. Jo esperava un altre dia lent, m’esgotava conduir, només tenia ganes de tornar a dormir, o mig dormir, tancar els ulls, deixar-me anar nua sobre el llit apagat i ombrívol, mig esmorteït. Esperar la nit, que volia eterna.
Tenia una reunió a Girona, havíem de tornar a discutir sobre la direcció del partit, cercar una nova estratègia per no tornar a perdre vots tant estrepitosament. Política... política, com si les persones fossin peces d’un joc que cal acumular, sempre lluitant per tenir-ne més... i jo només volia dormir...
Vaig enfilar per la carretera de Vallfogona, amb corbes, amb solitud. Esquerra, dreta, com la vida, pensava, ombra, sol, per arribar a un lloc que te tornada, no com la vida, en això no. Esquerra, boira... boira?? però si som al juliol... segona, no hi veia res, llums, res, segueix les línies, pensava. De cop es van esvair les corbes, no sé on sóc, em vaig dir, el cap a mil cercant una resposta.
Gairebé m’encasto a la paret de la casa. L’herba alta i humida em va mullar els peus i les sandàlies feien soroll de bassal. Era de pedra negra i grisosa, plena d’enfiladisses que li pujaven cap al taulat. La porta era oberta, inflada i plena de verdet; sé que no era de la humitat, milions de llàgrimes havien estat vessades en aquell llindar. En entrar dins, una frissança em va pujar esquena amunt. El que era la llar de foc, el caliu de la casa, era plena a vessar de falgueres, només resistia la biga de fusta, tossuda, amb els records tebis dins el cor; la resta era un munt de molsa: damunt la taula, per sobre de les rajoles vermelles del terra, totes esberlades ja, sense lluita, dins la cuina, folrant un vell tronc oblidat... les portes de dins eren un munt d’engrunes mortes, i dins les cambres habitaven alenades de tristor. El llit gran i corcat aguantava despulles de matalàs, i dins l’armari sense portes encara hi penjaven restes de roba, tota negra.
La mort em va colpir. Era allà, crua i sencera, instal·lada després que la vida havia abandonat la casa. Vaig fugir corrents, entrebancant-me amb les restes de misèries passades i amb la por que volia barrar-me el pas. Dins el cotxe, engegat, amb el cor que em bategava a la gola, vaig veure els ulls buits de la mort, i vaig conduir cap a no sé on fins que el sol em va abraçar amb les mans obertes. No vaig mirar enrere. Ni vaig anar a Girona.
Pel camí vaig aturar el cotxe al costat d’un prat. Arrencava l’herba a grapats, i les flors blaves, blanques, grogues, liles... tot dins una bossa. En arribar a casa vaig obrir les finestres de bat a bat, i vaig omplir el llit de vida i de colors.