S’equivoquen. No és problema d’educació, és genètica. Aquests psicòlegs creuen que són molt intel·ligents, però van errats. La majoria de les infermetats que patim les persones, la majoria de manies i la manera de ser, les idees fins i tot... és producte només de la genètica.
El meu pare pegava la meva mare, la meva mare pegava el gos i els dos em pegaven a mi. No eren dolents, no, jo ho sé del cert, era només que els seus pares respectius també ho feien, i suposo que si tingués la informació necessària també trobaria més avantpassats que maltractaven alguna cosa o altre. Per exemple: el meu avi, per part de pare, caçava. La imatge que més recordo d’ell és el somriure ample de quan venia amb un cérvol mort a l’espatlla. O amb unes quantes perdius penjades a les corretges, i la seva escopeta a l’esquena, amb aquella olor de pólvora tan suggerent. I ningú no s’esgarrifava, ans al contrari, els veïns li picaven l’espatlla amb aprovació i les dones el miraven amb ulls lluents i un mig somrís. Fins i tot recordo les paraules de la Caterina: tu sí que en saps, Perico, i no com d’altres! i dit això mirava de reüll al seu marit, un home estrany, val a dir, que vivia voltat de llibres.
I ara s’entesten a dir que jo sóc el producte d’una educació voltada de violència. Tants estudis per no encertar-ne ni una. Diuen que la meva casa era un mal exemple per un nen malalt i solitari. Bajanades.
Casa meva era el meu paradís. Allà, amb els meus soldats de plom, vivia guerres fascinants, amb el lego muntava presons enormes, i vaig enginyar un processos de tortures per fer xerrar a les bruixes que eren infalibles. Cap es resistia. De més gran, quan ja vaig poder tenir autonomia, amb els diners que guanyava a l’escorxador vaig muntar-me un videoclub a casa meva, millor que tots els cinemes del món. No em calia sortir de casa per conèixer la gent, tots hi eren reflectits, i jo podia triar amb qui m’agradava estar cada nit, i cada tarda. Conec les traïcions, les venjances, els petons i el sexe, conec els infants i les mares, conec la por i l’ansietat... perquè conformar-me amb la burda còpia de sers incomplerts del carrer amb les seves presses i mires tan curtes?
Ara diuen que aquesta serà la meva casa per sempre, com una amenaça: il·lusos! ja dic jo que tan estudiar... Total, si la seva vida era un infern, patia més que els porcs innocents que sacrifiquem cada dia. Ara ja no plora, ni gemega, que no val res això? No era vida ni per ella ni per mi: la pudor d’aquell llit infecte al bell mig del menjador, pobre mare. Ara reposa. I jo també.
Aquesta serà la meva casa ara, sí. Només he de fer cara de bon minyó, com sempre he fet, i aviat podré demanar una tele, pel·lícules, revistes. Tot pagat, tú. I a viure realment la vida...
El meu pare pegava la meva mare, la meva mare pegava el gos i els dos em pegaven a mi. No eren dolents, no, jo ho sé del cert, era només que els seus pares respectius també ho feien, i suposo que si tingués la informació necessària també trobaria més avantpassats que maltractaven alguna cosa o altre. Per exemple: el meu avi, per part de pare, caçava. La imatge que més recordo d’ell és el somriure ample de quan venia amb un cérvol mort a l’espatlla. O amb unes quantes perdius penjades a les corretges, i la seva escopeta a l’esquena, amb aquella olor de pólvora tan suggerent. I ningú no s’esgarrifava, ans al contrari, els veïns li picaven l’espatlla amb aprovació i les dones el miraven amb ulls lluents i un mig somrís. Fins i tot recordo les paraules de la Caterina: tu sí que en saps, Perico, i no com d’altres! i dit això mirava de reüll al seu marit, un home estrany, val a dir, que vivia voltat de llibres.
I ara s’entesten a dir que jo sóc el producte d’una educació voltada de violència. Tants estudis per no encertar-ne ni una. Diuen que la meva casa era un mal exemple per un nen malalt i solitari. Bajanades.
Casa meva era el meu paradís. Allà, amb els meus soldats de plom, vivia guerres fascinants, amb el lego muntava presons enormes, i vaig enginyar un processos de tortures per fer xerrar a les bruixes que eren infalibles. Cap es resistia. De més gran, quan ja vaig poder tenir autonomia, amb els diners que guanyava a l’escorxador vaig muntar-me un videoclub a casa meva, millor que tots els cinemes del món. No em calia sortir de casa per conèixer la gent, tots hi eren reflectits, i jo podia triar amb qui m’agradava estar cada nit, i cada tarda. Conec les traïcions, les venjances, els petons i el sexe, conec els infants i les mares, conec la por i l’ansietat... perquè conformar-me amb la burda còpia de sers incomplerts del carrer amb les seves presses i mires tan curtes?
Ara diuen que aquesta serà la meva casa per sempre, com una amenaça: il·lusos! ja dic jo que tan estudiar... Total, si la seva vida era un infern, patia més que els porcs innocents que sacrifiquem cada dia. Ara ja no plora, ni gemega, que no val res això? No era vida ni per ella ni per mi: la pudor d’aquell llit infecte al bell mig del menjador, pobre mare. Ara reposa. I jo també.
Aquesta serà la meva casa ara, sí. Només he de fer cara de bon minyó, com sempre he fet, i aviat podré demanar una tele, pel·lícules, revistes. Tot pagat, tú. I a viure realment la vida...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada