Passejava per la vora del llac, distreta, aquella primavera. El matí era fred encara, i el llac lluïa clapes de gel que mandrejaven amb els rajos tebis del sol, com si juguessin a fet i amagar cada matí, abans l’escalfor no els guanyés la partida.
Els de la colla eren a l’alberg, dormint, després de la nit de gresca. Jo m’havia despertat amb set de solitud, d’olor de pins, de verd a les ninetes, de fred a les galtes... i vaig enfilar cap amunt, fins arribar al llac.
Una noia -o era una fada?- se m’havia avançat i era ajupida ran de l’aigua: vols escoltar música? em va demanar, i, sense esperar resposta, va llançar unes pedretes planes sobre el gel, emetent un so dolç, com de benvinguda. Amb un somriure plàcid vaig tornar a refer el meu camí, car ella ja no em mirava, abstreta en la seva música. Unes passes més enllà, no em demaneu quantes –el temps i l’espai, com ja sabeu, són infinits i subjectius-, un petit desnivell a la vora de l’aigua em va sorprendre: una cantonada rebel, que es resisteix a ser plana.
M’hi vaig atansar i el meu índex, xafarder com sempre, el va voler aixecar. Com un llençol blau intens el llac es deixava alçar per les meves mans, dòcil, amatent. Em va colpir el plaer d’endinsar-me sota la cova íntima dels llençols, com de petita m’hi amagava abraçada al meu món particular i únic, curull de somnis reals. La llum difosa em marcava el camí i l’aigua s’aplegava darrera meu.
I la vaig veure: la casa del llac.
La foscor hi regnava allà dins, i eren les sensacions les que m’indicaven el canvi d’una cambra a una altra. No eren, però, sensacions de por ni d’angoixa, eren de temps: en una hi havia l’olor de l’escuma del bany i les mans de la mare, en una altra el dolor jove de la primera caiguda en bicicleta... la de l’olor de guix, la del primer petó, la de l’olor salada del mar, la de l’aire net dels cims, la del so de l’amor, tan a ran d’orella, la del primer crit, la del primer dol... tot condensat en un instant, en un no res.
I ara, pensava, la pau com a segell d’aquest moment, ja no em cal més. I el desig hi va ser a l’última cambra, un benestar absent de tot, de cant i de plor, de joia i dolor. El cor amarat de plenitud abandonava el cos a la quietud de l’aigua.
Un raig de llum, prim i delicat, em va embolcallar les mans i les va estirar amunt, amunt. Una veu també prima i delicada em va xiuxiuejar: encara no és el teu moment.
En sortir del llac, els pulmons assedegats es van omplir d’aire, i a l’altre banda del llac la noia –o era una fada?- jugava a endinsar dins l’aigua reflexos amb l’ajuda d’un mirall: reflexos prims i delicats.
De cop vaig tremolar de fred; la vida em reclamava.
Camí avall, vaig tenir una certesa que encara m’acompanya: sé on és la casa del llac, sé que hi tornaré algun dia, quan sigui el moment.
3 comentaris:
ostres!aquesta casa ja podria haver sortit fa un meset per passar-hi els dies mentre els altres feien examens i despres sortir-ne quan ja estigues tot fet.Que et sembla?per l'any que ve me la presentes cap al 5 de Juny.
O millor, aquesta ja estarà plena el 5 de juny de l'últim curs, per tant t'hi espera una casa al mig de muntanyes, on no hi ha autobusos ni fums ni sorolls. L'hostatge és gratis, és casa teva, què més vols?
CASA DEL GORG
Enfonsat a la vall abrupta, el rierol ressegueix un camí tortuós i s’enclota al gorg ombrívol.
No sabíem nedar. Som de terra endins: poca aigua, i per això el gorg ens semblava, encara, més misteriós. Sotjàvem l’aigua verda amb por de fondàries insospitades, i ens ficàvem a l’aigua només on vèiem el fons pedregós, els còdols entapissats d’algues verdes i la petita sorpresa afuada dels peixets platejats.
Després, amb el fred de l’aigua damunt el cos com un vestit brillant, ens estiràvem com sargantanes blanques, i mig dormíem amb la remor de l’aigua i els dits daurats de l’escalfor del sol que ens eixugaven, dolços i lents.
La tarda sencera era casa nostra, amb el terra d’aigua esmunyedissa i les parets verdes dels salzes, dels verns; amb el blau canviant del sostre del cel.
Durant una estona, no dèiem res. Fruíem la nuesa damunt les roques tèbies, la terra engrunada als dits, la cançó de l’aigua, la xerradissa dels ocells.
Potser passava un avió, molt alt, que signava la pàgina blava amb un llapis efímer. Potser parrupaven coloms, i els sabaters caminaven damunt la pell de l‘aigua, amb les potetes ingràvides de l’instant més dolç.
Cap al tard, just quan la llum començava a torçar el coll a l’horitzó, tornàvem, enjogassats, pel camí costerut i ombrívol. Apartàvem amb les mans les branques baixes que ens barraven el pas, sense saber que, amb aquest gest, conjuràvem el temps amb sortilegis ignorats; passàvem pàgina i ens acostàvem, sense ésser-ne conscients, a la cova obscura on desguassen tots els gorgs del present.
Publica un comentari a l'entrada