CASA D'ENTRAR I SORTIR

Sempre ha estat una casa de portes obertes, des de temps enllà s’ha caracteritzat per la lliure circulació de gent i de fets. La primavera hi entrava un matí de cop, encara adormides les cambres del fred de l’hivern, amb la vida arrapada a les ungles i omplint tots els racons de llum i color. O la tardor, amb l’olor de terra humida i les boires que arrencaven els misteris acumulats a les bigues del sostre que havien fugit de la calor aclaparadora de l’estiu. I l’hivern, amb el seu aire regenerador de tempestes, duent la calma freda i endormiscada que permetia hivernar a les tristeses i a les alegries. O l’estiu, que hi entaforava el cant dels grills dins de cada armari, per foragitar les rancúnies i els dolors.
La Maria hi va arribar un dia de primavera, amb la vida a les venes i el cap ple de pardals, amb desitjos creixent-li al ventre i guspires de llum als ulls. I les cartes. Ella sentia brollar la màgia dins el seu pit i volia compartir-la, i es va instal·lar a la vora de la llar, amb la taula rodona i petita, amb tovalles curulles de flors, i amb un munt d’espelmes per no trencar l’encís de la nit.
Ara aquesta casa sembla un dispensari de la seguretat social, amb la Maria que fa de metge dels sentiments. Venen a buscar receptes, per gaudir-se del dolor de l’ànima i del cor, per cercar respostes, per preveure futurs incerts. La Maria ja sap que el passat no te cura, i que el futur no te precaucions, però estén amb tendresa les cartes sobre la taula, que reflecteixen passat, present i futur, i cerca als ulls de la Carme els amors perduts, i als ulls d’en Pere l’ambició present, a la Núria li veu la tristesa, a la Laura la por de deixar-ho tot i anar a córrer món. Encara a tothom amb les seves angúnies i els fa de mirall: no hi res que no sàpiguen. És com un xarampió, els treu a la pell els dolors amagats i llavors la gent és lliure d’espolsar-los. O no.
Jo la deixo viure en mi, en aquesta casa, perquè no trenca el temps ni l’esdevenidor. És només com el sol i l’aigua, emmiralla o crema, escalfa o regenera, depèn del bagatge que cadascú porta al cor.

Maria, 13-7-07