CASA DE PEDRETES I COIXINS

Hi entrava l’aire de matinada per totes les cares. Per la cara est venia l’aire de vells mariners cercant tresors vorejats d’algues i peixos de colors, i les pedretes feien olor de sal; per la cara sud s’hi colaven aires de gresca i de festa amb olor de pell torrada al sol, folrant les cambres amb la dolçor dels gessamins; per la banda nord s’hi acostaven sigil·loses fades i follets, amb misteris insondables sota el braç, a punt per contar-nos faules i contes d’enllà dels temps; per l’oest sempre la foscor, curulla de fantasmes i pors, però llavors ja marxàvem, abans que la casa es poblés dels voltors i dels llops de la nostra infantesa.

Qui te aquesta anelleta... i passaven les tardes, la xarranca omplia tot el menjador, a la cuina s’hi estaven olletes i tasses, platets i verdures de plàstic de colors, a la cambra coixins vells i la manta gastada de quadres d’en Roc, el nostre gos amic, el nostre defensor. Entrava la pluja, a les tardes d’estiu, i l’olor de terra es gravà a la memòria on cada pluja tèbia encara duu el record.
Ara la casa és de pedres, grosses com el món, i no hi entra la pluja ni el vent ni el record, però jo, voltada de fades, amb el vent del nord, obro de bat a bat finestres i portes i escolto remors de cançons i d’olors, passats i presents ballen amb les danses que espolsen racons i m’omplen la casa de noves il·lusions.