Flor preuada,
duus l’aroma pres:
cel.la daurada,
si el sol t’amoroseix;
negra, ànima de glaç,
si la nit t’embolcalla.
Solitud, aimada,
cant de silenci,
esclat de quietud.
Enyor de l’ànima,
si no és amb tu.
Maria
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
El silenci sóc jo?
O jo sóc en el silenci?
Deixar totes les màscares?
Què representaré?
Res?
Quan hi penso,
encara ploro.
No sé per què.
Sento vergonya?
Què vol dir?
Tinc por?
De què?
La flor no sap que és ella,
jo vull la plenitud.
Maria, els teus escrits em desconcerten,jo hi trobo molta tristor, però m'agraden ...
Publica un comentari a l'entrada