Feia molt de temps que no hi anava. Les heures havien guanyat la porta d’entrada i els anhels restaven dins, no sabia si vius, encara, ofegats per la manca d’aire nou, o potser encara pitjor: empolsinats i vells.
Vaig voltar la casa per mesurar l’abast de l’abraçada ferma de l’enfiladissa, i vaig comprovar la feblesa del cor, que es deixa entabanar per qualsevol imatge, per qualsevol por. Veia el meu propi cor oprimit per les arrels fermes que no deixaven a penes circular la sang. Imaginacions, em direu, però cert o no, la veritat és que arribar a la porta de nou va ser una tasca esgotadora. Les mans em tremolaven i no tenien força per trencar tanta fermesa arrapada a la porta. Em vaig posar a plorar com un infant, agenollada davant els meus anhels tancats i inabastables. No sé el temps, no sé les hores. La foscor em va envoltar, tampoc sé si per dins o per fora. Eterna por, immensa angoixa.
Un raig de sol va posar la seva mà tèbia sobre la meva esquena entumida, i va xiuxiuejar paraules dolces a l’orella dolorida de silenci. Obre els ulls, em va dir, la porta és oberta. L’escalfor de la seva veu va alliberar el meu cor i la sang va volar per dins les venes cap al cervell. D’una revolada els porticons de les finestres eren oberts, i l’olor de la primavera amarava tots els racons de la casa amb l’amor impulsiu d’una primera vegada.
No gosava mirar el sostre on, molt temps enllà, jo havia penjat els desitjos, les il·lusions, els projectes, envoltats d’una capa de ferms anhels que els feien possibles. No us imagineu el cúmul de sensacions que s’apilen barrejades amb records a cada cambra. Ni el desencís en veure que un anhel preuat ha desaparegut per sempre, ni l’amargor de la sal de les llàgrimes que ragen de l’espai buit del desig absent. Amb tot, la fermesa em va dur per tota la casa i vaig trobar anhels intactes, somrients, semblava talment que els hi acabava de posar, esplendorosos.
En tancar la porta ja fosquejava, i una llum rogenca, plena de vida, em va mostrar la casa com la vaig veure la primera vegada: tota vorejada de violetes, margarides, roselles, amb una herba petita i fresca que estenia les mans de benvinguda. La imatge de l’anhel que romania intacte, el més gran, el primer, el més estimat, em va acompanyar tot el camí de tornada, i l’escalfor de les seves lletres m’omplia el cor de vida i els ulls de llum:
VIURE
Maria
1 comentari:
Casa d'entrar i sortir
Portes: velles, molts velles; n’hi ha alguna que és gairebé un parrac de fusta, suspès de miracle de les frontisses. Portes on el temps, tan esquerp, s’ha amansit...
Conviden a entrar-hi. Potser darrera només hi ha el buit amb olor de resclosit: un aire negre on les aranyes escriuen i reescriuen les hores entre biga i paret. O un rebost amb patates grillades i oblidades, àvides de terra humida.
Però també hi ha la porta blava i lluminosa, que dóna a un pati empedrat i solell: llum de sol i de mar i de roba estesa...o la porta amb dents d’obra vista, vermelles, que et fa passar a la cuina olorosa de patates amb llorer: amb un foc a terra centenari d’olors escrites a la pedra ennegrida.
Finestres: velles, molt velles; n’hi ha alguna que és només un forat a la paret corcada del temps...
Conviden a sortir-ne. Carrer enllà, potser només hi ha més parets i més finestres, cadascuna amb l’heura enfiladissa que arrela a les esquerdes engrunades. O un horitzó obert de muntanyes amb la vessant vinosa dels faigs d’hivern.
Però també hi ha la finestra de color d’oli d’oliva: verds de geranis o de petúnies, clapada de flors. Costa més de sortir-ne, perquè la claror hi entra matisada i endolcida: passa del groc del migdia al lila del captard com si no gosés; de puntetes, i s’estén amb parsimònia als llençols tebis d’un llit desfet.
Finestres amb el paisatge calcat als vidres com una pell, indestriable; portes amb el temps que hi grinyola com un gat esmunyedís.
Publica un comentari a l'entrada