CASA PERDUDA

Tinc quaranta vuit anys i encara no he trobat aquesta casa.

Uns em diuen que és cap al nord, on el fred la manté impertorbable als canvis, a les temperatures, als fets i a les inquietuds humanes; amagada sota el gel que cents de generacions no han arribat ni tant sols a intuir, en un silenci blau, estàtica i permanent, i que només hi podré arribar si el meu cor m’hi porta. Bajanades, dic jo, el meu cor no és tant valent ni tant fort com per travessar cents de metres –o quilòmetres, qui ho sap- de glaceres endurides.
D’altres, no sé si més optimistes, diuen que la puc trobar dins un miratge amagat en un raconet del desert, on hi habiten palmeres i llacunes d’aigua immaculada i fresca. No saben el que diuen: el fred conserva, la calor destrueix.
Uns diuen que només existeix als somnis, i que l’han vist etèria i inabastable, lluny de cap desig, de cap intromissió que la malmeti. També he sentit a dir, em sembla que va ser a la Roser, que és la casa dels pares, aquella que mai podrem tornar a trobar perquè no és tant gran com crèiem, ni tan segura, i que ja només viu en el record de la infantesa. Bah! melangies...
També m’han dit, persones entenimentades i serioses, que deixi de buscar fora, que miri ben endins de mi mateixa, on els pensaments es fabriquen, on els sentiments comencen a néixer... en aquell petit espai on l’ésser és més pur, i cap paraula, cap recança, cap pressió social externa ni interna encara no l’ha prostituït. Res; m’hi he fixat amb tota la intensitat de què he estat capaç durant anys i anys, fins a tenir els ulls adolorits, i mai he trobat la casa perduda.
Avui m’he despertat amb una remor dins les orelles, un soroll imprecís, com si fos un pensament que vol entrar, on un xiuxiueig de dins, que vol sortir. Està cercant la sintonia, com si fos la ràdio... calla, calla... diu...

La casa ets tu, Maria.