CASA NIU

A la primavera, quan arriba aquell dia en que la sang corre per dins com esbojarrada, i te n’adones que els arbres estan a punt de començar a viure, a casa meva hi entra un neguit de puntetes. Durant la nit, sento les mans d’en Pep palpant-me l’esquena, cercant-ne la prova visible. A mi no em cal, sé quan és la matinada que he de marxar, no em demaneu com, tan sol és, i prou. I ell ho sap, també, ha aprés el punt exacte de maduresa de les protuberàncies que em neixen a l’espatlla i em diu fluixet, a cau d’orella: no triguis gaire, amor. I ens acomiadem amb un bes tendre.
A trenc d’alba, a l’instant en que la terra encara no s’amaga, enfilo el camí de la muntanya, m’endinso pel bosc i em deixo portar per les olors que em recorden les passes d’enguany, fins arribar a la casa niu, que m’espera amb els braços oberts i un somriure a la porta.
Amb l’energia renovada, com una mare amatent, espolso la llar del fred de l’hivern, endreço la cambra, escombro la mandra, foragito l’oblit, i surto a cercar les plomes més tendres, els aromes tebis, el rastre d’estels, i núvols ensucrats. Encoixino el niu on hi creixeran els desitjos joves que aniré portant.
Ja corro al llindar... ja esguardo els senyals... les ales tremolen... em deixo enlairar. Les ones de l’aire em deixen jugar, em tiben la pell, em llancen amunt o baixo en picat, el món és a baix. A les nits reposo al foc de la llar, i els dies transcorren en un dolç passar, els petits dormiten, mengen i es fan grans. Sense ni adonar-me el meus desitjos han madurat. Ja podem tornar.

En Pep m’espera al llindar de la porta, li ensenyo els meus fills. Els mira amb tendresa, i entrem tots a casa. Darrere la porta sentim com es tanca el cercle perfecte per passar l’hivern.