CASA AMB FLORS

La varen trobar morta a casa seva, el dia 24 de juny. Jo no la vaig veure, ets massa petita, em van dir. Aquell mateix dia jo feia onze anys. Com que preguntava moltes coses -sempre m’havia fascinat aquella dona-, la mare a la fi va asseure’s al meu costat i va sadollar part de les meves inquietuds.

Mare, és veritat que el seu llit era ple de flors?

Em va dir que sí. El llit, ben blanc, amb uns llençols de cotó brodats a mà, semblants a uns que tenia la mare quan es va casar, era ple a vessar de pètals de roses del seu jardí. Es veu que ella mateixa havia collit les que ja eren obertes i les hi havia estès, com si fossin una pluja de llum damunt el llit, al voltant del seu cos prim i gastat. Anava vestida també de blanc, i no duia sabates. A la mare es veu que li va colpir el blanc dels peus.
Em varen deixar entrar al jardí, mentre els grans feinejaven ajudant el fill, no sé ben bé a què, si la dona ja era morta. Els meus ulls se’n van enamorar; era un racó aïllat del món, s’hi respirava un aire tendre i net, i les pors no hi tenien cabuda dins aquell petit paradís.
Hi havia flors per tot arreu, però cadascuna en un lloc precís, com fet per elles. La mare em va dir els noms d’algunes, jo només recordo les buguenvíl·lies que em van sorprendre pel nom, divertit, i per l’olor, profunda. No hi havia cap nan, en contra del que jo esperava, ni una taula de plàstic amb les seves cadires al voltant. Tot era gespa, d’un verd que esclatava als ulls, en un raconet un banc petit de fusta, del mateix color del tronc d’un arbre immens, que deixava passar alguns petits rajos del sol lluents. També hi vaig veure una tortuga trista i apagada, vaig imaginar que plorava i la vaig abraçar.
Des de llavors que viu amb mi i, cada tarda, quan sec al meu petit banc de fusta, voltat de buguenvíl·lies, passant les tardes tèbies d’estiu, recordem la casa amb flors tal i com era, i jo tinc cura dels meus rosers, per si la mort em dóna temps d’omplir-ne el llit el dia que vingui a buscar-me.