CASA PERDUDA

Tinc quaranta vuit anys i encara no he trobat aquesta casa.

Uns em diuen que és cap al nord, on el fred la manté impertorbable als canvis, a les temperatures, als fets i a les inquietuds humanes; amagada sota el gel que cents de generacions no han arribat ni tant sols a intuir, en un silenci blau, estàtica i permanent, i que només hi podré arribar si el meu cor m’hi porta. Bajanades, dic jo, el meu cor no és tant valent ni tant fort com per travessar cents de metres –o quilòmetres, qui ho sap- de glaceres endurides.
D’altres, no sé si més optimistes, diuen que la puc trobar dins un miratge amagat en un raconet del desert, on hi habiten palmeres i llacunes d’aigua immaculada i fresca. No saben el que diuen: el fred conserva, la calor destrueix.
Uns diuen que només existeix als somnis, i que l’han vist etèria i inabastable, lluny de cap desig, de cap intromissió que la malmeti. També he sentit a dir, em sembla que va ser a la Roser, que és la casa dels pares, aquella que mai podrem tornar a trobar perquè no és tant gran com crèiem, ni tan segura, i que ja només viu en el record de la infantesa. Bah! melangies...
També m’han dit, persones entenimentades i serioses, que deixi de buscar fora, que miri ben endins de mi mateixa, on els pensaments es fabriquen, on els sentiments comencen a néixer... en aquell petit espai on l’ésser és més pur, i cap paraula, cap recança, cap pressió social externa ni interna encara no l’ha prostituït. Res; m’hi he fixat amb tota la intensitat de què he estat capaç durant anys i anys, fins a tenir els ulls adolorits, i mai he trobat la casa perduda.
Avui m’he despertat amb una remor dins les orelles, un soroll imprecís, com si fos un pensament que vol entrar, on un xiuxiueig de dins, que vol sortir. Està cercant la sintonia, com si fos la ràdio... calla, calla... diu...

La casa ets tu, Maria.

CASA AMB FLORS

La varen trobar morta a casa seva, el dia 24 de juny. Jo no la vaig veure, ets massa petita, em van dir. Aquell mateix dia jo feia onze anys. Com que preguntava moltes coses -sempre m’havia fascinat aquella dona-, la mare a la fi va asseure’s al meu costat i va sadollar part de les meves inquietuds.

Mare, és veritat que el seu llit era ple de flors?

Em va dir que sí. El llit, ben blanc, amb uns llençols de cotó brodats a mà, semblants a uns que tenia la mare quan es va casar, era ple a vessar de pètals de roses del seu jardí. Es veu que ella mateixa havia collit les que ja eren obertes i les hi havia estès, com si fossin una pluja de llum damunt el llit, al voltant del seu cos prim i gastat. Anava vestida també de blanc, i no duia sabates. A la mare es veu que li va colpir el blanc dels peus.
Em varen deixar entrar al jardí, mentre els grans feinejaven ajudant el fill, no sé ben bé a què, si la dona ja era morta. Els meus ulls se’n van enamorar; era un racó aïllat del món, s’hi respirava un aire tendre i net, i les pors no hi tenien cabuda dins aquell petit paradís.
Hi havia flors per tot arreu, però cadascuna en un lloc precís, com fet per elles. La mare em va dir els noms d’algunes, jo només recordo les buguenvíl·lies que em van sorprendre pel nom, divertit, i per l’olor, profunda. No hi havia cap nan, en contra del que jo esperava, ni una taula de plàstic amb les seves cadires al voltant. Tot era gespa, d’un verd que esclatava als ulls, en un raconet un banc petit de fusta, del mateix color del tronc d’un arbre immens, que deixava passar alguns petits rajos del sol lluents. També hi vaig veure una tortuga trista i apagada, vaig imaginar que plorava i la vaig abraçar.
Des de llavors que viu amb mi i, cada tarda, quan sec al meu petit banc de fusta, voltat de buguenvíl·lies, passant les tardes tèbies d’estiu, recordem la casa amb flors tal i com era, i jo tinc cura dels meus rosers, per si la mort em dóna temps d’omplir-ne el llit el dia que vingui a buscar-me.

CASA NIU

A la primavera, quan arriba aquell dia en que la sang corre per dins com esbojarrada, i te n’adones que els arbres estan a punt de començar a viure, a casa meva hi entra un neguit de puntetes. Durant la nit, sento les mans d’en Pep palpant-me l’esquena, cercant-ne la prova visible. A mi no em cal, sé quan és la matinada que he de marxar, no em demaneu com, tan sol és, i prou. I ell ho sap, també, ha aprés el punt exacte de maduresa de les protuberàncies que em neixen a l’espatlla i em diu fluixet, a cau d’orella: no triguis gaire, amor. I ens acomiadem amb un bes tendre.
A trenc d’alba, a l’instant en que la terra encara no s’amaga, enfilo el camí de la muntanya, m’endinso pel bosc i em deixo portar per les olors que em recorden les passes d’enguany, fins arribar a la casa niu, que m’espera amb els braços oberts i un somriure a la porta.
Amb l’energia renovada, com una mare amatent, espolso la llar del fred de l’hivern, endreço la cambra, escombro la mandra, foragito l’oblit, i surto a cercar les plomes més tendres, els aromes tebis, el rastre d’estels, i núvols ensucrats. Encoixino el niu on hi creixeran els desitjos joves que aniré portant.
Ja corro al llindar... ja esguardo els senyals... les ales tremolen... em deixo enlairar. Les ones de l’aire em deixen jugar, em tiben la pell, em llancen amunt o baixo en picat, el món és a baix. A les nits reposo al foc de la llar, i els dies transcorren en un dolç passar, els petits dormiten, mengen i es fan grans. Sense ni adonar-me el meus desitjos han madurat. Ja podem tornar.

En Pep m’espera al llindar de la porta, li ensenyo els meus fills. Els mira amb tendresa, i entrem tots a casa. Darrere la porta sentim com es tanca el cercle perfecte per passar l’hivern.

CASA DE BOIRA

Era un dia d’estiu radiant. El matí es llevà d’hora, mandrejant a l’espera de la canícula que anunciava l’home del temps. Jo esperava un altre dia lent, m’esgotava conduir, només tenia ganes de tornar a dormir, o mig dormir, tancar els ulls, deixar-me anar nua sobre el llit apagat i ombrívol, mig esmorteït. Esperar la nit, que volia eterna.
Tenia una reunió a Girona, havíem de tornar a discutir sobre la direcció del partit, cercar una nova estratègia per no tornar a perdre vots tant estrepitosament. Política... política, com si les persones fossin peces d’un joc que cal acumular, sempre lluitant per tenir-ne més... i jo només volia dormir...
Vaig enfilar per la carretera de Vallfogona, amb corbes, amb solitud. Esquerra, dreta, com la vida, pensava, ombra, sol, per arribar a un lloc que te tornada, no com la vida, en això no. Esquerra, boira... boira?? però si som al juliol... segona, no hi veia res, llums, res, segueix les línies, pensava. De cop es van esvair les corbes, no sé on sóc, em vaig dir, el cap a mil cercant una resposta.
Gairebé m’encasto a la paret de la casa. L’herba alta i humida em va mullar els peus i les sandàlies feien soroll de bassal. Era de pedra negra i grisosa, plena d’enfiladisses que li pujaven cap al taulat. La porta era oberta, inflada i plena de verdet; sé que no era de la humitat, milions de llàgrimes havien estat vessades en aquell llindar. En entrar dins, una frissança em va pujar esquena amunt. El que era la llar de foc, el caliu de la casa, era plena a vessar de falgueres, només resistia la biga de fusta, tossuda, amb els records tebis dins el cor; la resta era un munt de molsa: damunt la taula, per sobre de les rajoles vermelles del terra, totes esberlades ja, sense lluita, dins la cuina, folrant un vell tronc oblidat... les portes de dins eren un munt d’engrunes mortes, i dins les cambres habitaven alenades de tristor. El llit gran i corcat aguantava despulles de matalàs, i dins l’armari sense portes encara hi penjaven restes de roba, tota negra.
La mort em va colpir. Era allà, crua i sencera, instal·lada després que la vida havia abandonat la casa. Vaig fugir corrents, entrebancant-me amb les restes de misèries passades i amb la por que volia barrar-me el pas. Dins el cotxe, engegat, amb el cor que em bategava a la gola, vaig veure els ulls buits de la mort, i vaig conduir cap a no sé on fins que el sol em va abraçar amb les mans obertes. No vaig mirar enrere. Ni vaig anar a Girona.
Pel camí vaig aturar el cotxe al costat d’un prat. Arrencava l’herba a grapats, i les flors blaves, blanques, grogues, liles... tot dins una bossa. En arribar a casa vaig obrir les finestres de bat a bat, i vaig omplir el llit de vida i de colors.

CASA MEVA

S’equivoquen. No és problema d’educació, és genètica. Aquests psicòlegs creuen que són molt intel·ligents, però van errats. La majoria de les infermetats que patim les persones, la majoria de manies i la manera de ser, les idees fins i tot... és producte només de la genètica.
El meu pare pegava la meva mare, la meva mare pegava el gos i els dos em pegaven a mi. No eren dolents, no, jo ho sé del cert, era només que els seus pares respectius també ho feien, i suposo que si tingués la informació necessària també trobaria més avantpassats que maltractaven alguna cosa o altre. Per exemple: el meu avi, per part de pare, caçava. La imatge que més recordo d’ell és el somriure ample de quan venia amb un cérvol mort a l’espatlla. O amb unes quantes perdius penjades a les corretges, i la seva escopeta a l’esquena, amb aquella olor de pólvora tan suggerent. I ningú no s’esgarrifava, ans al contrari, els veïns li picaven l’espatlla amb aprovació i les dones el miraven amb ulls lluents i un mig somrís. Fins i tot recordo les paraules de la Caterina: tu sí que en saps, Perico, i no com d’altres! i dit això mirava de reüll al seu marit, un home estrany, val a dir, que vivia voltat de llibres.
I ara s’entesten a dir que jo sóc el producte d’una educació voltada de violència. Tants estudis per no encertar-ne ni una. Diuen que la meva casa era un mal exemple per un nen malalt i solitari. Bajanades.
Casa meva era el meu paradís. Allà, amb els meus soldats de plom, vivia guerres fascinants, amb el lego muntava presons enormes, i vaig enginyar un processos de tortures per fer xerrar a les bruixes que eren infalibles. Cap es resistia. De més gran, quan ja vaig poder tenir autonomia, amb els diners que guanyava a l’escorxador vaig muntar-me un videoclub a casa meva, millor que tots els cinemes del món. No em calia sortir de casa per conèixer la gent, tots hi eren reflectits, i jo podia triar amb qui m’agradava estar cada nit, i cada tarda. Conec les traïcions, les venjances, els petons i el sexe, conec els infants i les mares, conec la por i l’ansietat... perquè conformar-me amb la burda còpia de sers incomplerts del carrer amb les seves presses i mires tan curtes?
Ara diuen que aquesta serà la meva casa per sempre, com una amenaça: il·lusos! ja dic jo que tan estudiar... Total, si la seva vida era un infern, patia més que els porcs innocents que sacrifiquem cada dia. Ara ja no plora, ni gemega, que no val res això? No era vida ni per ella ni per mi: la pudor d’aquell llit infecte al bell mig del menjador, pobre mare. Ara reposa. I jo també.
Aquesta serà la meva casa ara, sí. Només he de fer cara de bon minyó, com sempre he fet, i aviat podré demanar una tele, pel·lícules, revistes. Tot pagat, tú. I a viure realment la vida...

CASA D'ENTRAR I SORTIR

Sempre ha estat una casa de portes obertes, des de temps enllà s’ha caracteritzat per la lliure circulació de gent i de fets. La primavera hi entrava un matí de cop, encara adormides les cambres del fred de l’hivern, amb la vida arrapada a les ungles i omplint tots els racons de llum i color. O la tardor, amb l’olor de terra humida i les boires que arrencaven els misteris acumulats a les bigues del sostre que havien fugit de la calor aclaparadora de l’estiu. I l’hivern, amb el seu aire regenerador de tempestes, duent la calma freda i endormiscada que permetia hivernar a les tristeses i a les alegries. O l’estiu, que hi entaforava el cant dels grills dins de cada armari, per foragitar les rancúnies i els dolors.
La Maria hi va arribar un dia de primavera, amb la vida a les venes i el cap ple de pardals, amb desitjos creixent-li al ventre i guspires de llum als ulls. I les cartes. Ella sentia brollar la màgia dins el seu pit i volia compartir-la, i es va instal·lar a la vora de la llar, amb la taula rodona i petita, amb tovalles curulles de flors, i amb un munt d’espelmes per no trencar l’encís de la nit.
Ara aquesta casa sembla un dispensari de la seguretat social, amb la Maria que fa de metge dels sentiments. Venen a buscar receptes, per gaudir-se del dolor de l’ànima i del cor, per cercar respostes, per preveure futurs incerts. La Maria ja sap que el passat no te cura, i que el futur no te precaucions, però estén amb tendresa les cartes sobre la taula, que reflecteixen passat, present i futur, i cerca als ulls de la Carme els amors perduts, i als ulls d’en Pere l’ambició present, a la Núria li veu la tristesa, a la Laura la por de deixar-ho tot i anar a córrer món. Encara a tothom amb les seves angúnies i els fa de mirall: no hi res que no sàpiguen. És com un xarampió, els treu a la pell els dolors amagats i llavors la gent és lliure d’espolsar-los. O no.
Jo la deixo viure en mi, en aquesta casa, perquè no trenca el temps ni l’esdevenidor. És només com el sol i l’aigua, emmiralla o crema, escalfa o regenera, depèn del bagatge que cadascú porta al cor.

Maria, 13-7-07

CASA DE PEDRETES I COIXINS

Hi entrava l’aire de matinada per totes les cares. Per la cara est venia l’aire de vells mariners cercant tresors vorejats d’algues i peixos de colors, i les pedretes feien olor de sal; per la cara sud s’hi colaven aires de gresca i de festa amb olor de pell torrada al sol, folrant les cambres amb la dolçor dels gessamins; per la banda nord s’hi acostaven sigil·loses fades i follets, amb misteris insondables sota el braç, a punt per contar-nos faules i contes d’enllà dels temps; per l’oest sempre la foscor, curulla de fantasmes i pors, però llavors ja marxàvem, abans que la casa es poblés dels voltors i dels llops de la nostra infantesa.

Qui te aquesta anelleta... i passaven les tardes, la xarranca omplia tot el menjador, a la cuina s’hi estaven olletes i tasses, platets i verdures de plàstic de colors, a la cambra coixins vells i la manta gastada de quadres d’en Roc, el nostre gos amic, el nostre defensor. Entrava la pluja, a les tardes d’estiu, i l’olor de terra es gravà a la memòria on cada pluja tèbia encara duu el record.
Ara la casa és de pedres, grosses com el món, i no hi entra la pluja ni el vent ni el record, però jo, voltada de fades, amb el vent del nord, obro de bat a bat finestres i portes i escolto remors de cançons i d’olors, passats i presents ballen amb les danses que espolsen racons i m’omplen la casa de noves il·lusions.

LA CASA DEL LLAC

Passejava per la vora del llac, distreta, aquella primavera. El matí era fred encara, i el llac lluïa clapes de gel que mandrejaven amb els rajos tebis del sol, com si juguessin a fet i amagar cada matí, abans l’escalfor no els guanyés la partida.

Els de la colla eren a l’alberg, dormint, després de la nit de gresca. Jo m’havia despertat amb set de solitud, d’olor de pins, de verd a les ninetes, de fred a les galtes... i vaig enfilar cap amunt, fins arribar al llac.

Una noia -o era una fada?- se m’havia avançat i era ajupida ran de l’aigua: vols escoltar música? em va demanar, i, sense esperar resposta, va llançar unes pedretes planes sobre el gel, emetent un so dolç, com de benvinguda. Amb un somriure plàcid vaig tornar a refer el meu camí, car ella ja no em mirava, abstreta en la seva música. Unes passes més enllà, no em demaneu quantes –el temps i l’espai, com ja sabeu, són infinits i subjectius-, un petit desnivell a la vora de l’aigua em va sorprendre: una cantonada rebel, que es resisteix a ser plana.
M’hi vaig atansar i el meu índex, xafarder com sempre, el va voler aixecar. Com un llençol blau intens el llac es deixava alçar per les meves mans, dòcil, amatent. Em va colpir el plaer d’endinsar-me sota la cova íntima dels llençols, com de petita m’hi amagava abraçada al meu món particular i únic, curull de somnis reals. La llum difosa em marcava el camí i l’aigua s’aplegava darrera meu.

I la vaig veure: la casa del llac.

La foscor hi regnava allà dins, i eren les sensacions les que m’indicaven el canvi d’una cambra a una altra. No eren, però, sensacions de por ni d’angoixa, eren de temps: en una hi havia l’olor de l’escuma del bany i les mans de la mare, en una altra el dolor jove de la primera caiguda en bicicleta... la de l’olor de guix, la del primer petó, la de l’olor salada del mar, la de l’aire net dels cims, la del so de l’amor, tan a ran d’orella, la del primer crit, la del primer dol... tot condensat en un instant, en un no res.
I ara, pensava, la pau com a segell d’aquest moment, ja no em cal més. I el desig hi va ser a l’última cambra, un benestar absent de tot, de cant i de plor, de joia i dolor. El cor amarat de plenitud abandonava el cos a la quietud de l’aigua.

Un raig de llum, prim i delicat, em va embolcallar les mans i les va estirar amunt, amunt. Una veu també prima i delicada em va xiuxiuejar: encara no és el teu moment.
En sortir del llac, els pulmons assedegats es van omplir d’aire, i a l’altre banda del llac la noia –o era una fada?- jugava a endinsar dins l’aigua reflexos amb l’ajuda d’un mirall: reflexos prims i delicats.

De cop vaig tremolar de fred; la vida em reclamava.

Camí avall, vaig tenir una certesa que encara m’acompanya: sé on és la casa del llac, sé que hi tornaré algun dia, quan sigui el moment.