LA CASA DE FOC (resposta a la casa de foc de la Roser Iborra)

La casa de foc és dins i és fora. Dins els somnis i dins l’espai exterior. Quina és la realitat? Això, suposo, requeriria un munt de paperassa, de diàlegs, de teories i de fanfarronades, la majoria de vegades absurda. Crema la casa de foc? Home, jo, gràcies a la meva extensa experiència, puc dir que es pot ser a una banda de les flames i cremar-vos, i es pot ser a l’altre i no quedar socarrimada. Tot depèn del punt de vista, o sigui, altra volta de les opinions subjectives, com sempre, i que tornen a omplir aquell, o un altre, munt de paperassa amb la que s’omplen tants i tants arxius inservibles, que mai llegeix ningú, ni serveixen per res més que per algú ben tronat que no sap en què gastar la seva vida i el seu temps, si no és entre torres babèliques de paper resclosit i amb aquella olor humida, com de bolets. I no em demaneu quina classe de bolets, que això requeriria un altre munt... bah! No cal que us torni a dir el mateix, seria repetitiu i ja ho sabeu. Bé, seguint el fil de la casa de foc, dèiem que pot cremar o bé pot escalfar. Si acosteu la mà i sentiu pudor de carn a la brasa, no en dubteu, no és per a vos. Probablement sigui el vostre mateix foc intern que us neguiteja, que us fa viure sempre a l’abisme del mal, amb el perill de cremades de segon o tercer grau que aquest fet us pot comportar. Per tant, un consell: fugiu-ne com del diable, no cal que proveu a entrar-hi, serieu ben ximplets. No us podeu imaginar la despesa que comportaria a la seguretat social. O bé, si veieu que la temptació és massa forta, preneu-vos un ansiolític –diuen que van bé, també ho diuen de la Maria, però no us ho aconsello, jo m’hi vaig passar una nit, després d’un petit porret, abraçada a la tassa del wàter. I si no us crema, és que sou un estil Gandhi, amb escalfor interna per donar i per vendre –sempre i quan no en doneu el que és brasa pura, no és qüestió d’anar deixant rastres de cendra...

En resum, i per no estendre’m massa, jo us aconsellaria que, si veieu una casa de foc, o bé passeu de llarg, fent l’orni, o bé us hi tireu de cap.

I passi el que passi...

Total, les persones som a la terra com les erugues als pins...ni se n’adonarà que no hi sou.