LA CASA AMIGA (resposta)

La casa amiga és un somni... no, no, és la realitat que viu més enllà del somni, a l’inconscient, on les bruixes, les de debò, vetllen el son dels que hi habiten, ja sigui per sempre, ja per uns instants. Són les bruixes-fades del bosc que l’envolta, sota la capa estelada del cel enllustrat.

Al matí, quan el sol mandreja, l’albada li renta la cara amb el glaç, i espera els rajos tendres que li eixuguin l’ànima. El sol i l’albada, l’albada i el sol, conxorxats en aquest petit indret del món, li treuen els colors antics d’amors i tristeses, d’esquenes vinclades sobre l’hort generós, de treballs forçats, pedra sobre pedra, li esborren el dolor de qualsevol racó. Netegen i airegen, espolsen les pors, estenen els draps, el llençols, i les presses, i ofeguen sorolls. La casa es vesteix pel seu dia de festa, i espera tranquil·la l’esdevenidor. Ella sempre és la mateixa.

Als seus peus hi estén una plana d’herba tendra, i al úter del porxo hi deixa la mestressa que, amatent, espera.

Quan arribes et sents com a casa, la casa de dins, la que sempre vetlla. Sents els peus a terra, a la terra amiga. El sol ja pletòric et besa la cara i et desperta la consciència.

Ets viva, penses, i entres.