Grisa, pàl·lida la pell,
mirada plena de buidor,
a un punt absent
de l’infinit,
perdut un temps
en el record.
Esquerda al cor, dolor ressec
neda el silenci de la pols
-en la amargor-
d’un vell record perdut al front
de la tristesa,
de la por.
Maria
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
La meva mare és feliç, de veritat!!! a mi el poema em fa pensar en el que sento quan estic d'examens i m'en recordo dels estius a Cela que duraven 3 mesos..aissss. Es que soc de ciencies i no se trobar-hi més...pero m'agrada eh? bon dia!
Gràcies nanilla. Sort que la meva filla em coneix!! encara que sigui de ciències...
Maria
Jej!!!! la que millor et coneix..com tu a mi...i es que tenint en compte que cada vegada ens assemblem més coneixent-me a mi ja tinc mitja feina feta.
Petonzzzzz
MOR!!!!! que t0ha tocat el 6!!!!!
visca els sis visca els sis visca el sis... el proxim poema em sembla que ha de ser d'algo tan prosaic com un numero..ais quinzzz nervizz!!!
Publica un comentari a l'entrada