31/1/07

AUSENCIA




Decidió que era el momento de dejarlo todo. Preparó su funeral; escogió la ciudad, probablemente el poema también, la música, el tiempo de ceremonia, la duración de su vida; nunca ya podremos saber si para ella fue un tiempo corto o demasiado largo. Ni si le fue extremadamente pesado vivir, soportar algún problema, alguna angustia, alguna enfermedad: con ella se lo llevó todo, dejó el silencio y la brevedad de la música, nos dejó a Jonh Lenon cantando para ella, cuando ella ya no estaba, cuando sólo podía oir la música que escogió en el recuerdo de los que un día estuvieron ligados a ella por vínculos invisibles, quizá débiles, o demasiado fuertes, quién puede saberlo ahora que no está. También se llevó la alegría de sus padres, ahora despojos hasta que el tiempo, mucho tiempo, adormezca a ratos el dolor, las preguntas que jamás serán contestadas, los porqués, el sentimiento de culpa, el vacío.

Golpeo el hueco,
por ver si responde,
manoteo el aire,
por notar tu presencia,

(mientras, los niños juegan en la plaza, cantan canciones, corren para dejar atrás este frío de principios de noviembre)

El viento se lleva tu olor, tus pensamientos, y ellos, los que te amaron, retienen en la sal de sus lágrimas tu recuerdo, mientras el fuego consume el edificio donde se albergaban tus ilusiones, tus tristezas…

Rojo de otoño
envejece llantos,
esconde, tierno, la simiente,
que jamás brotará.

(gritan, vuelan, llenos de futuro, llenos de vida, las bicicletas aparcadas en la acera, al lado de su tiempo, que aún no es suyo, que quizá jamás lo sea, pero, inocentes, todavía no lo saben)

Y qué hacer con la ausencia que ahora habita al lado de las muñecas que aún pueblan tu habitación de niña eterna… y con los amuletos de tus exámenes, y con las cartas que nunca tendrán respuesta, y con tus huellas en la puerta, y con el eco de tu mirada, que se prendió de la rama fuerte y vigorosa de la encina que alumbra tu ventana…

Oscura noche, oscura,
flotando en la nebrina gris…
terrible noche oscura,
que nos dejó sin ti.




Maria

21/1/07

LA VEU DE LA TERRA

LA VEU DE LA TERRA

El camí em desvetlla un terreny eixut i erm. Miro la carena costeruda de la muntanya i ofego un crit d’impotència. Els faig allargassen els seus braços melancòlics cap al cel, els colzes ferotges i rebregats clamen pel seu dolor mirant amunt, cercant els núvols que no arriben. Els seus dits mostren els nusos ressecs de la impaciència, amb la palma de la mà oberta, que amaga el plor buit de saba de les seves entranyes. Els roures estenen el cos obert i mostren les ferides per si un déu, qualsevol déu, vol escoltar els seus precs. La terra plora amagada sota la capa gris, enyora la vida que s’esmuny entre l’ambició i el desig de poder d’uns éssers petits i grisos que no accepten les regles del joc del cicle de la vida.

L’aigua del rierol s’arrapa a les pedres resseques per no deixar-les morir obertes i esquerdades. Tenen els llavis tallats i sagnants de tant intentar pronunciar un clam, un crit llançat a un déu, qualsevol déu, que les pugui escoltar.

El camí polsegós no pot aturar les veus, i el meu cap esclatarà d’un moment a l’altre amb tantes remors que m’arriben. M’agenollo i poso els palmells de les mans a terra, i és freda. Acosto la cara i em puja aquella olor de mort, la que creix en les dones i els homes quan el seu cos vell ja no te forces per lluitar al bàndol de la vida. Grato la terra amb els dits febles però ferms, les llàgrimes i la sang de les mans m’ajuden a fer més lleugera la meva recerca. Vull trobar la terra viva, la que encara és tèbia, la que batega sota la fredor de la indiferència. Quan ens trobem, les seves ferides i les meves bateguen juntes, al mateix ritme, el del cor. I llavors sento la seva veu:

-Això s’acaba, noia.

12/1/07

ELS FOLLETS

Em pregunto si realment hi ha follets. M’ho demanava avui mateix, quan passejava pel pont que travessa el riu Fresser, a l’hora justa i precisa en què la foscor comença a acaronar el tel precís que separa l’element líquid de l’aire; el moment incert que desdibuixa els contorns d’arbres i persones i els converteix en ombres impersonals uns instants més enllà. La humitat lliscava per sobre del terra relliscós, com si condensés l’oli que deu haver entre les gotetes d’aigua i que mai podem veure, com si el terra necessités ser untat amb una mica de tendresa, perquè no patís. Llavors he anat a passar per l’altre pont, el del Ter, ja que són gairebé a tocar, per comprovar si hi havia la mateixa humitat. Però he quedat sorpresa: no n’hi havia. He tornat al primer pont, per si era una dèria d’aquelles que de tant en tant m’agafa per canviar els fets, els llocs, els records. He arrossegat les botes per sobre i, efectivament, relliscaven. M’he acostat a la barana, des de on es veu el passeig. Intueixo les escasses fulles que es mantenen, tossudes, arrapades a les branques que ja no les alimenten. És un instant buit de gent. Miro cap a baix, en direcció a l’aigua que hi llisca, però una boirina s’ha estancat per passar-hi la nit i no em deixa veure-la. Llavors penso en els follets.

Avui el meu pare ha anat a fer una menjada de cargols al restaurant dels Munts. Si no plou, com vols que tinguin cargols? Li he preguntat, i ell m’ha contestat, tot enriolat, que fa molt de temps que no n’hi ha de cargols, que són de granja, diu ell. Diu, si no plou, com vols que n’hi hagin? I ha estat mirant pel pont que me n’he adonat. Si no hi ha cargols, com hi poden haver follets? No s’alimenten també d’aigua de pluja?
He travessat a l’altre banda del pont, la que mira en direcció de la vall de Ribes, on la humitat encara no havia cobert un recer d’herba fresca i lluenta que s’entesta a desentonar de tota la resta de vegetació que sobreviu tot just a l’enfilar la muntanya, a quatre pams de la vora de l’aigua. Jo crec que els follets no poden sobreviure si no és en aquell petit racó a la vora del riu. Un dia, penso, he de baixar, cercar per entre les pedres, a la vora dels matolls, per entre els canyissars que fa uns anys que hi creixen. Si hi són, he de trobar-ne algun rastre, un caminet d’herba amb minúscules petjades que només podré copsar jo, que sé que si existeixen els follets han de viure allà. Imagino els seus tràfecs quan plou... bé, quan plovia molt, ara fa temps ja; qui sap si tenen murs de contenció, o potser un cau d’emergències sota terra...

-Què? Ja tornem a badar? –El pare somriu i m’embulla els cabells- Apa, anem cap a casa que ja fa fred i la mare deu tenir el sopar a punt.

8/1/07

LA CASA AMIGA (resposta)

La casa amiga és un somni... no, no, és la realitat que viu més enllà del somni, a l’inconscient, on les bruixes, les de debò, vetllen el son dels que hi habiten, ja sigui per sempre, ja per uns instants. Són les bruixes-fades del bosc que l’envolta, sota la capa estelada del cel enllustrat.

Al matí, quan el sol mandreja, l’albada li renta la cara amb el glaç, i espera els rajos tendres que li eixuguin l’ànima. El sol i l’albada, l’albada i el sol, conxorxats en aquest petit indret del món, li treuen els colors antics d’amors i tristeses, d’esquenes vinclades sobre l’hort generós, de treballs forçats, pedra sobre pedra, li esborren el dolor de qualsevol racó. Netegen i airegen, espolsen les pors, estenen els draps, el llençols, i les presses, i ofeguen sorolls. La casa es vesteix pel seu dia de festa, i espera tranquil·la l’esdevenidor. Ella sempre és la mateixa.

Als seus peus hi estén una plana d’herba tendra, i al úter del porxo hi deixa la mestressa que, amatent, espera.

Quan arribes et sents com a casa, la casa de dins, la que sempre vetlla. Sents els peus a terra, a la terra amiga. El sol ja pletòric et besa la cara i et desperta la consciència.

Ets viva, penses, i entres.

LA CASA DE FOC (resposta a la casa de foc de la Roser Iborra)

La casa de foc és dins i és fora. Dins els somnis i dins l’espai exterior. Quina és la realitat? Això, suposo, requeriria un munt de paperassa, de diàlegs, de teories i de fanfarronades, la majoria de vegades absurda. Crema la casa de foc? Home, jo, gràcies a la meva extensa experiència, puc dir que es pot ser a una banda de les flames i cremar-vos, i es pot ser a l’altre i no quedar socarrimada. Tot depèn del punt de vista, o sigui, altra volta de les opinions subjectives, com sempre, i que tornen a omplir aquell, o un altre, munt de paperassa amb la que s’omplen tants i tants arxius inservibles, que mai llegeix ningú, ni serveixen per res més que per algú ben tronat que no sap en què gastar la seva vida i el seu temps, si no és entre torres babèliques de paper resclosit i amb aquella olor humida, com de bolets. I no em demaneu quina classe de bolets, que això requeriria un altre munt... bah! No cal que us torni a dir el mateix, seria repetitiu i ja ho sabeu. Bé, seguint el fil de la casa de foc, dèiem que pot cremar o bé pot escalfar. Si acosteu la mà i sentiu pudor de carn a la brasa, no en dubteu, no és per a vos. Probablement sigui el vostre mateix foc intern que us neguiteja, que us fa viure sempre a l’abisme del mal, amb el perill de cremades de segon o tercer grau que aquest fet us pot comportar. Per tant, un consell: fugiu-ne com del diable, no cal que proveu a entrar-hi, serieu ben ximplets. No us podeu imaginar la despesa que comportaria a la seguretat social. O bé, si veieu que la temptació és massa forta, preneu-vos un ansiolític –diuen que van bé, també ho diuen de la Maria, però no us ho aconsello, jo m’hi vaig passar una nit, després d’un petit porret, abraçada a la tassa del wàter. I si no us crema, és que sou un estil Gandhi, amb escalfor interna per donar i per vendre –sempre i quan no en doneu el que és brasa pura, no és qüestió d’anar deixant rastres de cendra...

En resum, i per no estendre’m massa, jo us aconsellaria que, si veieu una casa de foc, o bé passeu de llarg, fent l’orni, o bé us hi tireu de cap.

I passi el que passi...

Total, les persones som a la terra com les erugues als pins...ni se n’adonarà que no hi sou.

UN BON MAL DE CAP

Aquella tarda, per sobre de les cinc, l’Eva començava a tenir el mal de cap que sabia inevitable quan passava nervis. He d’anar al metge, es va dir, a veure si em dona alguna cosa per prendre. De fet, no tenia temps per perdre. A les sis l’esperava el seu fill gran –a la porta a les sis en punt, eh mare?-, i després aprofitaria l’hora i mitja que ell assajava amb el seu grup per anar a fer les compres de Nadal. Li havia de comprar una d’aquelles màquines per jugar que a ella li agradaven tan poc, però ho ha aprovat tot, pensava, i això bé val un premi. I també havia d’anar a comprar per preparar el sopar.

El seu home li havia dit que havia convidat el director del departament de vendes, i vindria amb la seva dona, aquella creguda i estúpida que ho observaria tot amb xafarderia, segur... que tonto que era en Pere! Es pensava que així l’ascendirien. I, encara que marxessin tard, ella hauria de corregir tots els exàmens de filosofia per l’endemà. O sigui que li esperava una tarda-nit meravellosa. Va mirar el rellotge per enèsima vegada. Ostres! Un quart de sis, ja faré tard...

Va agafar la carpeta d’una revolada, les claus, el mòbil. Els exàmens. Va tancar els llums de la classe i va córrer fins el final del passadís, va baixar els sis primers esglaons de dos en dos. Es va adonar que s’havia deixat la cartera sobre la taula. Merda! Va girar-se i va trepitjar l’embolcall d’un caramel. El peu li va relliscar i va caure d’esquena.

Va quedar allà estesa, amb una estranya ganyota a la cara, fins que el conserge la va trobar a les set quan feia l’últim repàs abans de plegar. Almenys, van dir després, no ha petit gens abans de morir.

OTRA NAVIDAD

Adán Galiano se despertó de su somnolencia agarrado a las sábanas con los dedos crispados y fríos. Maldita navidad! se dijo para sus adentros, pero con la voz tan alta que retumbó en las paredes de papel de fumar de su habitación. No son sólo las paredes, pensó, y la ventana, y el suelo, y el maldito tejado agujereado por las malditas ratas.

Se recostó sobre su lado derecho para dejar un hueco en ese lado de su cuerpo y tiró de las mantas hacia dentro, luego repitió el mismo gesto con el lado izquierdo y se quedó convertido en un canalón de navidad, pero con los pies helados. Incorporó un poco la cabeza, lo que le provocó un tirón en las cervicales que le arrancó un leve quejido, pero no iba a enfadarse y destruir el trabajo hecho hasta ahora, desde que iba al psiquiatra se controlaba mucho más. Se miró los dedos de los pies. Los gordos habían agujereado los calcetines y sobresalían rebosantes del círculo de lana que, años ha, había sido blanca. Si encogía las piernas se saldrían las mantas, si no lo hacía sus dedos se convertirían en carne congelada para perros. Maldito invierno. La cólera, que se iba formando en los tobillos, ascendía lenta pero perceptible hacia arriba. Miró hacia la ventana. La psiquiatra le había dicho: cuando notes la cólera que sube distrae tu atención, no dejes que te domine. Pero la visión de las volutas de nieve cayendo tranquilas, despreocupadas, inundó sus capacidades.
Si no hubiera sido por el frío quizá no hubiera recordado que era el dia de navidad. Pensó que la maceta sería demasiado grande para la repisa. Y se levantó de la cama maldiciendo el mundo y la estúpida tonada que repetían sin cesar las bombillas del árbol de navidad de los vecinos. Agarró una de las mantas, se la echó por encima de los hombros y se fue a la cocina. Rescató una sartén del montón de platos sucios de la pica; estaba mojada. Le pasó uno de los trapos de cocina y encendió el único fuego que no estaba atascado de grasa. Untó el índice en la mantequilla y lo escurrió en el borde de la sartén. Acercó el plato de la cena y deslizó el pedazo de pizza de anchoas dentro de la sartén. No le gustaba en absoluto la pizza fría.

En ese momento un asqueroso hedor a orín fresco ocupó toda su atención.

Felipeeeeeeeee!!

Una exhalación negra pasó por entre sus piernas y casi consigue darle una patada, pero su dedo gordo y helado se estrelló en la pata de la mesa. Un día me cargaré a este maldito gato! Gritaba a la vez que acariciaba con rabia la punta del pie. Con cinco pasos largos se situó ante el desastre: la planta de navidad que había comprado para su madre yacía tumbada con la tierra repartida ante la puerta de entrada. el montoncito arrinconado y húmedo delataba dónde se había meado Felipe. Por suerte no se había roto la maceta, aunque seguía pensando que era demasiado grande. Juró matar el maldito gato, pero el olor de queso requemado lo llevó rápidamente a la cocina. Maldita navidad!

A la una y media Adán Galiano salía de su casa envuelto en la enorme bufanda roja y el gorro de Winston rojo y blanco calado hasta los ojos. Los guantes, también rojos, sostenían a duras penas la planta de navidad recuperada. Las hojas rojas y verdes, con aroma de lilas -la única colonia de mujer que había encontrado en el atestado armario del baño-, la nieve, el frío, y el feliz navidad obligado de los vecinos le provocaban náuseas.

Se metió en el coche rezando un mecagoendios para que se pusiera en marcha a pesar de llevar tres días parado bajo la uralita. Arrancó, y el resoplido de satisfacción de Adán enteló por completo todas las ventanas. Aposentó la planta en el asiento del acompañante y limpió el cristal delantero con la manga del abrigo de franela verde.

Ya era el cuarto año que iba a visitar a su madre y el cuarto que le compraba la planta de navidad, nunca antes, cuando vivía con ella, le había comprado ninguna, pero la mujer la esperaba siempre con la misma ilusión, y siempre, con la misma decepción, le arrancaba la promesa a su hijo de que el próximo año sí, mamá, seguro que sí. Adán no consiguió recordarlo nunca mientras vivieron juntos. Ahora sí, se decía sintiéndose un buen hijo, ahora sí.
Absorto en sus pensamientos no se dio cuenta de que empezaba a subir la calleja que llevaba al cementerio y no tuvo la precaución de subir en primera. El automóvil se caló. Hoy, evidentemente, no era su día. Pisó el embrague y dejó que el coche se deslizara hacia atrás para intentarlo de nuevo, pero el maldito no arrancó ni rezando. Cogió la planta de navidad, empezó a subir la cuesta, y llegó a la puerta del cementerio con la camisa empapada en sudor y con la gorra pegada a la calva. Sólo le faltaba resfriarse ahora que se había estropeado la calefacción.
Cuando llegó ante el nicho de su madre comprobó que sus temores se confirmaban: la maceta era demasiado grande para la repisa. Miró hacia un lado y hacia el otro. Se giró a ver si alguien se acercaba por atrás. Pensó que el día de navidad, a esa hora, todo el mundo estaba sentado ante una mesa repleta de comida y bebida, menos él. Dirigió una mirada lastimera al mármol frío donde se leía que allí yacía una buena mujer y pidió perdón a su madre por lo que iba a hacer.

Empujó con toda su fuerza la maceta. Se resquebrajó el cristal del nicho. Las hojas quedaron un poco ladeadas, pero la maceta cupo en la repisa.


Feliz navidad, mamá.

LA VEU DE DESEMBRE

La veu de desembre
Fila teranyines
De neu i de glaç.

Les esfilagarsades teranyines enfilen, aquest mes, els records tendres de bells Nadals. Aquells Nadals perduts i empolsinats que només treuen el nas sempre per desembre. Reneixen els ulls dels infants que no coneixen la guerra, ni el joc brut dels homes malalts. S’hi enfilen les festes, tions i regals, les cantades fresques, al caliu de la llar.

La veu de desembre
Fila teranyines
De neu i de glaç.

Ara, la mirada cerca Nadals sense tristeses, i no sap, pobreta, que s’han acabat. Que en fer-se gran hom observa la sang, el poder, la lluita, la mort que s’arrecera en qualsevol forat. Els ulls incrèduls fiten l’enfilall de tanta ignorància. Però només troba un collaret de mentides, venudes en acabar-se l’any. I descobreix, en fer-se gran, que tot era una farsa, que no existeix l’esperit de Nadal, que tot és la manera, cruel i interessada, de vendre’ns el que no ens cal.

La veu de desembre
Fila teranyines
De neu i de glaç.

I jo, amb la meva veu petita, tan sols us desitjo, per aquest nadal, un bri de llum d’esperança que il·lumini la nit més llarga de l’any.