Els meus pares fa 50 anys que són casats... tota una vida que encara conserven amb un somrís als llavis. Per ells:
SIN TI
Si no existieras,
mis manos hubieran robado
una estela al sol
para quemarme.
Si tú no fueras,
mi lápiz -mi lengua-,
hubiera dibujado
tu sombra, a carbón,
para inventarme.
Sin ti
la luna
seria un límite al temor,
amor,
sin ti,
qué hacer con mi enjambre de vacíos
que hacer con las noches y el hastío
qué hacer con el mal
oscuro y frío
del dolor.
si no existieras, amor,
vivir seria un insensato
acto,
de desesperación.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Qui pogues aconseguir tanta felicitat durant tants i tants anys. "envidia" es la paraula justa per definir-me. Rosa H.
Ya... és el que molts desitjariem... :-))
Quina passda de poema! I això que a mi llegir en castellà no m'agrada, però, noia, m'has emocionat i tot!
Ja veuràs com, no massa tard, t'hi veuràs reflectida amb en Josep!
Petonsss!
M'agrada haver-te emocionat, les paraules ens serveixen per expressar, encara que mínimament, el que veiem, escoltem, olorem, toquem... tot i que sempre es queden petites si les comparem amb el que poden transmetre uns ulls o un gest.
Petonsssssssss
Publica un comentari a l'entrada