EL MEU PAISATGE

Són les vuit del matí. Passejo per la muntanya i observo el mateix decorat de sempre, però sempre canviant: un conill que travessa el camí, una cuereta que camina de pressa cap a l’herba, un aire més fred, que talla, un cel més lluent, més emboirat, una pluja prima, un núvol distret...
Penso, quan hi reflexiono, que potser no és el millor paisatge, ni el més espectacular, no hi ha uns arbres grandiosos ni magnífics, ni unes roques tallades al vent, no s’hi veu un llac d’aigües cristal·lines, ni és prou frondós per trobar-hi fades ni follets.

I doncs, com és que m’omple el cor?

Llavors observo amb més deteniment, espio els racons amb ull més expert.
El verd m’omple les ninetes, m’hi dibuixa miratges d’infància i a la gola hi entra el gust de la frescor dels temps, aquell que mai passa. Darrera dels troncs i per entre les fulles, una ombra d’instants apareix i desapareix. Res es veu molt clar, però tot hi és. Els passos ressonen dins el meu cervell, records oblidats que reneixen de ple.

Amb un somriure, em recolzo en un tronc vell, em colpeja la certesa: el que veig, el que estimo, és el meu paisatge.