Els arbres són encara humits i tot just les fulles mandregen, i comencen a llevar-se mig endormiscades. Fan remor de nens petits que balbucegen paraules i sons incomprensibles per a mi, per a les meves orelles humanes. Possiblement xiuxiuegen secrets de somnis, o plans futurs, ara que el seu cos va prenent altres tonalitats diferents del verd. Es miren, encuriosides, unes a les altres, i riuen, segur, quan veuen que, tot i sent les mateixes d’ahir, ja no són iguals. Jo tampoc no sóc igual, penso: un matís, un pensament, un desig, em diferencien del dia d’ahir... del de demà.
El sol, xafarder, treu el nas per entre les muntanyes i esquitxa reflexos brillants, nets, infantils, sobre les minses gotetes d’aigua que dormiten a la cara de les fulles. Augmenta la remor: ara riuen.
Els ocells assagen els cants del dia, aclareixen les veus del son de la nit, estarrufen les ales i es pentinen les plomes per estar ben galants. Alguns, aviat, hauran de marxar. És el seu camí de cada any. I el meu, quin és el meu camí?
Somric: en aquests moments aquí, qui sap demà.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Sí, Maria: cap dia no és igual. Ni per a nosaltres, ni per als arbres (i és que, al capdavall, no som tan diferents)
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada