COMIAT

Ara que és estiu, que el sol esclata de vida cada matí a la façana de la casa de Cela, que el temps convida a banyar-te, a riure, a passejar, a relaxar-te... un dolor punyent no em deixa gaudir-ne com voldria i he decidit no aplaçar-ho més: avui he anat a veure el “Pepe”. Sé que em quedaria una estella clavada si no li dic adéu.

Te 95 anys i la vida escolada. Estava estirat al sofà; trist i sol. Ell em diu que està sol en el món, i que espera la mort. Fa un parell d’anys que se li morí la dona, la única que en realitat l’havia aguantat tota la seva vida, era dolça i suau, i estava acostumada a compartir la vida amb ell, era com un satèl·lit del seu marit, la voluntat adaptada a ell, la casa, els fets. I ell, que era tant fort i orgullós vivint amb ella, ara és un home gran, massa gran per ell mateix, i perdut.
Tothom diu per aquí, per aquest barri de Cela, que era un home dur i massa orgullós, que es creia que tot el que feia estava més que bé, i que era capaç de barallar-se amb tothom per qualsevol fet o idea. Expliquen fets inversemblants, increïbles, com per exemple que una vegada tenia una cabra que li donava llet cada dia; poc a poc, va començar a no donar-ne tanta, i un dia que hi va anar no li’n va donar ni una miqueta. Ell es va enutjar i d’un cop li va arrencar la mamella a la cabra.
No en dubto dels que ho expliquen.

Com tampoc dubto que ell era capaç de fer moltes més càrregues de llenya que els altres homes, per guanyar-se unes pessetes. Tots els que tenien un burro pujaven a la muntanya i els carregaven amb un feix i el baixaven al poble per vendre-la. Ell, en Pepe, carregava el burro al màxim, però ell també es carregava un pilot de llenya fins al límit de les seves forces. En acabar el dia el seu animal estava esgotat, i ell exhaust.
També diuen que a una de les seves filles li va dir que no tornés més a casa seva quan es va ajuntar amb un altre home després de separar-se del seu primer marit. Ben al contrari del que podria semblar, no va ser per qüestions morals, si no perquè un dia el Pepe li va demanar al nou gendre que li construís un petit mur i no li va agradar la forma en que ho feia. El gendre li va dir que estava ben fet i ell, sense pensar-s’ho gaire, el va fer fora per sempre més. Un home estrany, sí...

Jo avui, quan l’he anat a visitar i l’he vist tan perdut entre la vida i la mort, he hagut de marxar abans no em veiés plorar. H e recordat les tardes d’estiu en que em va ensenyar a fer uns cistells de filferros de colors, amb tota la paciència, potser acumulada només per mi, no en dubto, potser per egoisme de poder mostrar el que ell feia bé, probablement, però em va explicar tot el que sabia fins que en vaig aprendre. Ell em deia que jo tenia una destresa com ningú mai n’havia tingut. Potser tenia raó, o potser era la seva última aprenenta i ell ho intuïa. Feia unes cistelletes precioses, ho he de dir, i no n’havia après de ningú, tot sol es va fer els dibuixos, els motllos que calien, i hi va esmerçar hores i hores fins que en va aprendre. Llavors també en va ensenyar, homes i dones, no volia que el que sabia es perdés amb ell.

També recordo un Nadal que varem venir amb la meva filla a la casa dels avis, que és realment freda a l’hivern, i cada matí teníem un feix de llenya petita a la porta per que poguéssim encendre el foc. Mai va trucar, per si dormíem. Aquestes delicadeses les porto al cor i no el puc veure com diuen els altres, encara que sé que són certes les històries que van viure quan ell era jove.

Em sembla que ja no el veuré més, i ni tant sols m’he pogut acomiadar com hauria volgut. No em podia sentir, perdut en el seu món de tenebres, no m’ha reconegut, però en canvi ha recordat un cistellet minúscul que vaig fer aquell estiu que ell em va ensenyar... Tu ets la del cistellet? la única que te unes bones mans per a fer-ne? Una llambregada de llum li va quedar d’aquell fet, important per a ell.

Ara el cuida una dona que és de Colombia, que han llogat les filles per tal que no estigui mai sol ni de dia ni de nit. Ella m’ha dit, fora de la casa, que el Pepe no es deixa morir, no s’entrega, com si fos un vol i dol a la vegada. Potser sí que te raó, i s’ha de deixar el cos sense lluita quan ja no te forces per lluitar. No cal viure quan no s’és viu. Es cru veure la cara de la mort dins uns ulls que abans eren tan vius, dins una boca eixuta de vida, erma ja.

Adéu Pepe. T’emportes el que vares ser per els altres i per a mi.


dimecres, 22 / agost / 2007