No et preocupis, em va dir, tots se n’acaben sortint. I potser sí, que té raó, però jo no em quedo conforme amb aquesta afirmació. Sí que és veritat que a la vida tothom acaba trobant el seu espai, el seu lloc, la seva feina, la seva manera de viure que no és ni millor ni pitjor, segons es diu. També es diu que no és necessàriament més feliç qui té més cultura, això també sol ser veritat, ans al contrari, moltes vegades ho és més qui no coneix, qui no sap. Però, em pregunto jo, la feina de mestra implica ajudar-los a ser feliços o a donar-los eines per arribar a ser feliços de manera conscient i lluitant per canviar i millorar el seu entorn? La feina de mestra és ajudar-los a aconseguir tots els recursos que estiguin al seu abast, o bé és pintar el seu camí de conformisme?
Em pregunto tantes coses... Sí, se n’acabaran sortint... quantes voltes he donat a aquesta afirmació! La nostra feina, penso, no és col·locar-los dins aquesta societat... és transmetre’ls les ganes d’aprendre, de descobrir, de conèixer, de cercar sempre; això sí, amb il·lusió. I sense que els entrebancs, que n’hi ha, ni els NO que la vida els té preparats a tots, els comportin ansietat ni depressions, aquesta malaltia tant en boga avui dia, per l’estrès, per les insatisfaccions, per el consum massiu i sense nord que fa que tots plegats estiguem immersos en un món que no es caracteritza precisament per uns valors que siguin diferents dels purament econòmics o d’escala social.
Penso que no, que no n’he de tenir prou, com a mestra, amb aquesta afirmació. Vull aspirar a més. A que tothom tingui un lloc en el qual es pugui viure amb dignitat, sense l’ofec d’una vida no triada, sense el “sí senyor” al que sembla que vulguem enfocar a les nostres criatures: aquelles a les que hem de donar un món pel que valgui la pena viure. Ja que la vida és un pas, només un pas, que sigui un pas atractiu, que no oprimeixi o que, com a mínim, puguin comprendre i decidir per elles mateixes en quin sentit volen que el món, el seu món i el que deixaran als seus fills, volen caminar, treballar, estimar.
2 comentaris:
Sí Maria, jo t'entenc, ja saps que això em preocupa i tinc la impressió que tot ho arreglem amb hàbits i normes, per no adonar-nos que la nostra responsabilitat va molt més enllà. No sé com ho faré, li he dit avui al David quan he arribat després de tot el dia. "Decideix a cada moment el que tu creus que és correcte", m'ha respost,... "i veuràs com llavors la gent de mica en mica anirà canviant". Avui ho he dit, tu ho has sentit, a mi m'agrada fer sentir tristesa, alegria, necessitat... als nens. Jo no sé si se'n sortiran, alguns, espero que no molts, crec que es quedaran sense descobrir el seu tresor.
Encara sort de gent com tu, Maria!
Publica un comentari a l'entrada