LA MELANCÓLICA MUERTE DE CHICO OSTRA

Aquests contes, de Tim Burton, són, diríem, estranys. Quan els comences a llegir t'endinses en un món fantàstic ple de nens i nenes que, aparentment, no són normals. A mida que vas passant les diferents històries el teu gest va canviant, ara dibuixa un somriure, ara un rictus de pena que no s'arriba a a forjar. Amb els dies, després de llegit i quan els comences a rumiar, sí, com fan les vaques, van sorgint de dins del més enllà del teu cervell una sèrie de personatges que et fan veure els contes amb uns altres ulls. El Chico Ostra comença a ser el menjar dels pares per portar a terme una relació insostenible i avorrida; el Chico Momia et va estovant el cor, com la solitud que troba un company però acaba morta per la incomprensió dels ALTRES; o el trist Chico Ancla, i la trista història de la seva mare, lligada a un amor impossible i que acaba enfonsada per la seva pròpia incapacitat de ser estimada. I què dir dels altres pobladors d'aquests contes de "petits monstres entranyables", que no ho són pas més que nosaltres, els del món absurdament normalitzat.

Recomanable.


Maria

CASA AMAGADA (resposta a la Roser)

Ja fa dies que la busco, i no la veig en lloc. Em preocupa. D’un temps ençà no és la mateixa. Havíem passat bones estones juntes, quan la pressió m’aclaparava, quan la manca de solitud m’ofegava els crits, quan les sines em palpitaven amb un cor propi, més accelerat, ple de sang i fosc com un pou incert. Sí, llavors ella m’agombolava entre els seus braços que per res no semblaven de pedra, ans eren suaus i càlids com els primers dies d’estiu, com la tendresa, com l’amor reposat sota un roure immens, al capvespre.

Abans la cercava, sí, ara ja no. No em cal cridar, ni la solitud, tampoc em cal. Que no hi ha motius? Podeu preguntar-me. Vés, és clar que sí! en sobren! Però n’hi ha massa, i massa crus. El meu cap, el cor, no són capaços d’enfrontar tants plors, i he optat per ignorar-los darrera el vent, al fons de la consciència. Però sé que ella no pot. La sensibilitat és el seu punt feble, estima el món, les criatures, els arbres, les albades netes, la pluja, la infantesa... bah! Endebades, li deia jo, certeses em responia ella, i deia que la vida és meravellosa, pobreta. Penso que se n’ha adonat del seu error, i ha vist a la fi la cara bruta d’aquest desassossec, d’aquesta mena de passi que portem sota el braç en néixer –no un pa, rucs, què us pensàveu?- i que comença a esgotar-se al precís moment d’obrir els ulls i esberlar els pulmons adormits.

Vull creure que està amagada, darrera un arbre mil·lenari, al fons d’un llac d’aigües vives, al cim d’un pujol invisible, al cor d’un amic...
Em penso que desbarro, vés, ja començo a parlar com ella, irreal i somniadora, sense tocar de peus a terra, tot i els seus ciments plantats amb fermesa. De fet, l’última vegada que la vaig veure duia les finestres a mig obrir, i la porta mig tancada. Una herbeta persistent li començava a pujar per les parets, i les teules no eren tan vermelles com abans, ni la pedra de les parets tenia aquell viu fresc i despreocupat.

Potser jo l’hauria d’haver agombolat una mica... però vés, fa temps que no tinc problemes, jo...


Maria

SOLITUD -3-

Una gota,
sola,
llisca pel front,
emboira la llum de l’ull,

abans espurna;

es recull arran del nas,
sola,
cap a la boca,
buida de mots;

abans poema.

Cau a la vall,
deserta,
de les mans,
àvides de pell,

abans doll de carícies.


Miro al cel cercant una resposta
i no hi és;
només comença a ploure.


Maria

RAIG DE LLUM

Un raig de llum,
trenca la tenebra,
busca embogit uns ulls,
per tenir sentit:

travessa boscos,
valls desertes.

Dins la foscor.
Hi cerca la mirada.

A la fi,
exhaust,
esclata en plors negres,
en el mur
sol,
voraç,
etern insatisfet,
de la ignorància.



Maria

SOLITUD -2-

Si sóc amb algú,
s’esmuny i es fa l’orni
i a la meva cambra es queixa, en secret.
Un dia esverat, oi?
em diu en la calma.
Una vida aliena
sempre l’atabala.


La meva estimada,
petita i senzilla,
a voltes trapella,
d’altres, fugissera:
solitud amada.


Maria

SOLITUD

Flor preuada,
duus l’aroma pres:
cel.la daurada,
si el sol t’amoroseix;
negra, ànima de glaç,
si la nit t’embolcalla.

Solitud, aimada,
cant de silenci,
esclat de quietud.

Enyor de l’ànima,
si no és amb tu.



Maria