El sol decanta besades càlides
al cim de les muntanyes
i jo t’espero, encara,
Vessa per la carena,
vesteix els arbres,
il·lumina la casa,
i jo t’espero, encara.
Daura la tarda,
enrogeig l’aire,
esprem els últims raigs
per endolcir la vesprada,
i jo,
t’espero,
encara.
Maria, 23/02/09
23/2/09
8/7/08
LA NIT DE SANT JOAN
Cerques un cau a recer del vent,
copses un pou de desig latent,
i endinses les mans just, als canells:
no més, penses, no més.
Omplen, les bruixes, l’espai dels anhels,
broden, al cor, daurades nits d’estels,
gotims de dolcesa, la pau del bes,
i el joc encén el teu alè.
La nit màgica et desferma,
la lluna et pren l’enteniment,
el cos segueix embogit els canells,
i et capbusses mentre el cor batega:
més, més, més...
Maria
copses un pou de desig latent,
i endinses les mans just, als canells:
no més, penses, no més.
Omplen, les bruixes, l’espai dels anhels,
broden, al cor, daurades nits d’estels,
gotims de dolcesa, la pau del bes,
i el joc encén el teu alè.
La nit màgica et desferma,
la lluna et pren l’enteniment,
el cos segueix embogit els canells,
i et capbusses mentre el cor batega:
més, més, més...
Maria
4/4/08
EL MAR
Miro el mar. Hi ha la calma d’un dia fred, de primavera ventosa, que intenta foragitar la gent que tímidament, i abrigada, treu el cap a la platja, delerosa de visitar aquell vell amic, aquell vell so, aquell vell miratge que ens recorda que la vida és un anar i tornar sempre al mateix lloc, però no de la mateixa manera.
Miro el mar, o ell em mira a mi, qui sap. Ens observa, potser? Copsa impassible el nostre anar i venir, les nostres atrafegades vides en un espai minúscul de temps, sobrer per a ell, que viu enorme i grandiós, etern, sempre renovat, dins la seva saviesa?
Ara el vull observar. Fitar el seu joc amb el cel.
El cel... tan inabastable als nostres ulls... em deixo endur per la seva lluminositat, cara amunt, amb els ulls plens de blau, i no res més. És un blau de cotó fluix, del pastís difuminat dels dibuixos de la infància, aquell cel que omplia tots els racons sense deixar un espai en blanc. Un cop dins, plena d’infinit, abaixo un xic la mirada fins a trobar l’horitzó, on un límit de blau feréstec, apassionat i viu em colpeja i desfà el cotó blau cel.
Torno a observar el mar. Amb la intenció de veure’l, no només de deixar-me mirar. El vent aixeca minúsculs estels d’escuma blanca que es persegueixen, salten i llueixen amb els rajos del sol que els arranca guspires platejades. El mar, orgullós, li mostra la seva vitalitat al cel impassible, difuminat.
Avanço la vista a prop meu, on les onades esqueixen la seva força dins la sorra tranquil·la i adaptable. S’uneixen en un ball sensual i etern, en un estira i arronsa complagut, somrient per sota el nas.
I, encara més a prop, et miro a tu.
Miro el mar, o ell em mira a mi, qui sap. Ens observa, potser? Copsa impassible el nostre anar i venir, les nostres atrafegades vides en un espai minúscul de temps, sobrer per a ell, que viu enorme i grandiós, etern, sempre renovat, dins la seva saviesa?
Ara el vull observar. Fitar el seu joc amb el cel.
El cel... tan inabastable als nostres ulls... em deixo endur per la seva lluminositat, cara amunt, amb els ulls plens de blau, i no res més. És un blau de cotó fluix, del pastís difuminat dels dibuixos de la infància, aquell cel que omplia tots els racons sense deixar un espai en blanc. Un cop dins, plena d’infinit, abaixo un xic la mirada fins a trobar l’horitzó, on un límit de blau feréstec, apassionat i viu em colpeja i desfà el cotó blau cel.
Torno a observar el mar. Amb la intenció de veure’l, no només de deixar-me mirar. El vent aixeca minúsculs estels d’escuma blanca que es persegueixen, salten i llueixen amb els rajos del sol que els arranca guspires platejades. El mar, orgullós, li mostra la seva vitalitat al cel impassible, difuminat.
Avanço la vista a prop meu, on les onades esqueixen la seva força dins la sorra tranquil·la i adaptable. S’uneixen en un ball sensual i etern, en un estira i arronsa complagut, somrient per sota el nas.
I, encara més a prop, et miro a tu.
15/2/08
LA PRIMAVERA
La papallona blanca esquinça el tel del cor,
ple de la gebrada persistent del fred.
Hi espargeix aromes de violetes i sembra
raïms d’esperances que es desvetllen
del son d’hivern, un matí, de cop,
trenca el silenci,
i les veus nues dels ocells omplen el buit.
L’ànima bull,
les olors sorgeixen del no res,
un bri d’herba neix a ran dels peus,
trenca el tros de terra glaçada, endurida
per la mort latent.
La llum esguerra la nit més d’hora,
neguitosa per fruir de la terra que ara,
a la primavera, aixeca el seu vol.
ple de la gebrada persistent del fred.
Hi espargeix aromes de violetes i sembra
raïms d’esperances que es desvetllen
del son d’hivern, un matí, de cop,
trenca el silenci,
i les veus nues dels ocells omplen el buit.
L’ànima bull,
les olors sorgeixen del no res,
un bri d’herba neix a ran dels peus,
trenca el tros de terra glaçada, endurida
per la mort latent.
La llum esguerra la nit més d’hora,
neguitosa per fruir de la terra que ara,
a la primavera, aixeca el seu vol.
11/2/08
EL BAR
La fauna d’un bar és peculiar. O, potser el que és peculiar és la vida en general, però avui deixeu-me parlar-vos de la gent del bar. Asseguda, amb el meu típic cafè amb llet al davant, i la no menys típica cigarreta entre els dits -esmorzar ben absurd per a la salut si bé es pensa-, observo les persones que entren i surten del local. Gairebé tots ho fan acompanyats d’un Hola, bon dia!, i queixant-se del fred, els més habituals, i els menys, potser per la vergonya d’un lloc i d’una gent nova, es freguen les mans fredes tot cercant per entre les taules i la barra un lloc buit. També fiten la gent que hi ha als dos costats del lloc buit, però això ho fan sense que sigui gaire evident, més d’amagatotis. En Pere, l’amo del local, intenta estar sempre atent als nous clients, però avui tant ell com l’altre cambrer estan molt atrafegats i no donen a l’abast per a les benvingudes habituals.
Ha entrat, com cada setmana, la Marta, amb els seus rínxols daurats exageradament ostentosos que cobreixen les arrugues que mai acceptarà, amb un somrís dirigit a tot el bar, cercant uns ulls que justifiquin la hora i mitja que li ha costat avui arreglar-se el pentinat, maquillar-se –cada cop gasta més cremes per dissimular els maleïts anys-, trobar la roba que li escau, avui no està de gaire bon humor, i, sobretot, pentinar l’abric de pell que va aconseguir d’aquell amant comercial que només va viure mig any al poble i que s’avorria per les nits. Ha buscat un lloc a la barra, és més alta i més a la vista de tothom, i ha estès bé el seu abric, sense treure-se’l, per sobre del tamboret, ocupant la meitat del pas i donant un cop d’ull de satisfacció com un caçador alçant la mà amb el conill abatut, davant els altres que no han aconseguit cap peça. Pren el seu petit tallat, amb tota la cura possible per no espatllar-se la pintura que dibuixen els llavis que tenia quan era jove. Hi està poc i marxa.
Qui no marxa és l’Àlex, que, com cada matí de dissabte, esmorza i llegeix el diari al bar. Es menja el seu entrepà amb fruïció, i només quan demana el tallat, ja satisfet, s’atansa al cambrer que, darrera la barra, prepara dos cafès amb llet i dos croissants per a una parella jove que seuen a la taula del racó, i li fa alguna broma que no aconsegueixo escoltar, però que imagino cansada i reiterada per la cara de resignació i intent de somriure del cambrer amatent. Espera la seva dona, que torna amb la compra del mercat, enfredolida, i amb el carro ple. Ella demana un entrepà de formatge, menja i calla, mentre amb la mirada segueix els fils de conversa que el seu marit intenta emprendre amb algú o altre, tan se val qui. L’Àlex treu un mòbil, hi enfoca els cambrers, avui és carnaval i van disfressats. Se’l miren de cua d’ull, només els faltava un burleta.
Després entra una dona. Es baixeta, morena, i no li puc veure els ulls enfocats a terra. Es col·loca en una taula que queda arraconada a l’altre punta del bar, arran de la paret i ara clava els ulls a la taula, com si aixecar-los fos un esforç immens. Penso què hi deu amagar al darrera de la seva mirada, o quines pors s’hi deuen reflectir. Demana un cafè sense aixecar el cap, espera amb les mans arrapades a les nanses de la bossa que protegeix a la seva falda, com si tingués por que li fugís la vida. Deu esperar algú, penso, què hi faria si no en un bar amb aquesta por?
Torno a mirar l’Àlex, encara riu amb el mòbil a la mà, encara fita els cambrers, encara se’l mira, inexpressiva, la seva dona. Ensenya la foto del mòbil al que seu al costat, que somriu i continua llegint el diari.
S’obre la porta i entra un home cansat, amb posat seriós, els ulls abatuts qui sap per quina raó. I em sorprèn veure que seu al costat de la dona amagada. Ella se’l mira de reüll i esbossa mitja rialla per a ella mateixa. Parla, li veig el moviment dels llavis, encara que no en sento els sons. Ell assenteix amb el cap cot. La dona, que s’havia dibuixat en el meu pensament com una dona trista i abatuda per la vida, potser pels disgustos, ara canvia poc a poc, i sorgeix com una bruixa dominant per sota mà, de les que no fan soroll però amarguen la vida. Penso, quina deu ser la veritat?
Aquests retalls de vida que potser no són, que conformen un gest, un instant, que viuen sense saber-ho a la meva ment, que guaito des d’un forat, darrera el meu cafè amb llet. Se saben observats i actuen? Viuen de veritat? o potser tan sols són titelles anuades als fils d’un somni que no te peus ni cap?
Pago i marxo. Dissabte que ve hauré de tornar, potser, encara, estaran tots esperant.
Ha entrat, com cada setmana, la Marta, amb els seus rínxols daurats exageradament ostentosos que cobreixen les arrugues que mai acceptarà, amb un somrís dirigit a tot el bar, cercant uns ulls que justifiquin la hora i mitja que li ha costat avui arreglar-se el pentinat, maquillar-se –cada cop gasta més cremes per dissimular els maleïts anys-, trobar la roba que li escau, avui no està de gaire bon humor, i, sobretot, pentinar l’abric de pell que va aconseguir d’aquell amant comercial que només va viure mig any al poble i que s’avorria per les nits. Ha buscat un lloc a la barra, és més alta i més a la vista de tothom, i ha estès bé el seu abric, sense treure-se’l, per sobre del tamboret, ocupant la meitat del pas i donant un cop d’ull de satisfacció com un caçador alçant la mà amb el conill abatut, davant els altres que no han aconseguit cap peça. Pren el seu petit tallat, amb tota la cura possible per no espatllar-se la pintura que dibuixen els llavis que tenia quan era jove. Hi està poc i marxa.
Qui no marxa és l’Àlex, que, com cada matí de dissabte, esmorza i llegeix el diari al bar. Es menja el seu entrepà amb fruïció, i només quan demana el tallat, ja satisfet, s’atansa al cambrer que, darrera la barra, prepara dos cafès amb llet i dos croissants per a una parella jove que seuen a la taula del racó, i li fa alguna broma que no aconsegueixo escoltar, però que imagino cansada i reiterada per la cara de resignació i intent de somriure del cambrer amatent. Espera la seva dona, que torna amb la compra del mercat, enfredolida, i amb el carro ple. Ella demana un entrepà de formatge, menja i calla, mentre amb la mirada segueix els fils de conversa que el seu marit intenta emprendre amb algú o altre, tan se val qui. L’Àlex treu un mòbil, hi enfoca els cambrers, avui és carnaval i van disfressats. Se’l miren de cua d’ull, només els faltava un burleta.
Després entra una dona. Es baixeta, morena, i no li puc veure els ulls enfocats a terra. Es col·loca en una taula que queda arraconada a l’altre punta del bar, arran de la paret i ara clava els ulls a la taula, com si aixecar-los fos un esforç immens. Penso què hi deu amagar al darrera de la seva mirada, o quines pors s’hi deuen reflectir. Demana un cafè sense aixecar el cap, espera amb les mans arrapades a les nanses de la bossa que protegeix a la seva falda, com si tingués por que li fugís la vida. Deu esperar algú, penso, què hi faria si no en un bar amb aquesta por?
Torno a mirar l’Àlex, encara riu amb el mòbil a la mà, encara fita els cambrers, encara se’l mira, inexpressiva, la seva dona. Ensenya la foto del mòbil al que seu al costat, que somriu i continua llegint el diari.
S’obre la porta i entra un home cansat, amb posat seriós, els ulls abatuts qui sap per quina raó. I em sorprèn veure que seu al costat de la dona amagada. Ella se’l mira de reüll i esbossa mitja rialla per a ella mateixa. Parla, li veig el moviment dels llavis, encara que no en sento els sons. Ell assenteix amb el cap cot. La dona, que s’havia dibuixat en el meu pensament com una dona trista i abatuda per la vida, potser pels disgustos, ara canvia poc a poc, i sorgeix com una bruixa dominant per sota mà, de les que no fan soroll però amarguen la vida. Penso, quina deu ser la veritat?
Aquests retalls de vida que potser no són, que conformen un gest, un instant, que viuen sense saber-ho a la meva ment, que guaito des d’un forat, darrera el meu cafè amb llet. Se saben observats i actuen? Viuen de veritat? o potser tan sols són titelles anuades als fils d’un somni que no te peus ni cap?
Pago i marxo. Dissabte que ve hauré de tornar, potser, encara, estaran tots esperant.
7/2/08
EL MEU PAISATGE
Són les vuit del matí. Passejo per la muntanya i observo el mateix decorat de sempre, però sempre canviant: un conill que travessa el camí, una cuereta que camina de pressa cap a l’herba, un aire més fred, que talla, un cel més lluent, més emboirat, una pluja prima, un núvol distret...
Penso, quan hi reflexiono, que potser no és el millor paisatge, ni el més espectacular, no hi ha uns arbres grandiosos ni magnífics, ni unes roques tallades al vent, no s’hi veu un llac d’aigües cristal·lines, ni és prou frondós per trobar-hi fades ni follets.
Penso, quan hi reflexiono, que potser no és el millor paisatge, ni el més espectacular, no hi ha uns arbres grandiosos ni magnífics, ni unes roques tallades al vent, no s’hi veu un llac d’aigües cristal·lines, ni és prou frondós per trobar-hi fades ni follets.
I doncs, com és que m’omple el cor?
Llavors observo amb més deteniment, espio els racons amb ull més expert.
El verd m’omple les ninetes, m’hi dibuixa miratges d’infància i a la gola hi entra el gust de la frescor dels temps, aquell que mai passa. Darrera dels troncs i per entre les fulles, una ombra d’instants apareix i desapareix. Res es veu molt clar, però tot hi és. Els passos ressonen dins el meu cervell, records oblidats que reneixen de ple.
Amb un somriure, em recolzo en un tronc vell, em colpeja la certesa: el que veig, el que estimo, és el meu paisatge.
1/2/08
Els meus pares fa 50 anys que són casats... tota una vida que encara conserven amb un somrís als llavis. Per ells:
SIN TI
Si no existieras,
mis manos hubieran robado
una estela al sol
para quemarme.
Si tú no fueras,
mi lápiz -mi lengua-,
hubiera dibujado
tu sombra, a carbón,
para inventarme.
Sin ti
la luna
seria un límite al temor,
amor,
sin ti,
qué hacer con mi enjambre de vacíos
que hacer con las noches y el hastío
qué hacer con el mal
oscuro y frío
del dolor.
si no existieras, amor,
vivir seria un insensato
acto,
de desesperación.
SIN TI
Si no existieras,
mis manos hubieran robado
una estela al sol
para quemarme.
Si tú no fueras,
mi lápiz -mi lengua-,
hubiera dibujado
tu sombra, a carbón,
para inventarme.
Sin ti
la luna
seria un límite al temor,
amor,
sin ti,
qué hacer con mi enjambre de vacíos
que hacer con las noches y el hastío
qué hacer con el mal
oscuro y frío
del dolor.
si no existieras, amor,
vivir seria un insensato
acto,
de desesperación.
26/1/08
ERRANTE DE OTOÑO
La barba larga y espesa,
anidada de blancos sueños,
el hueco de los ojos que alberga
una mirada copada de hastío.
La piel plagada de caminos viejos,
caminos cansados y yermos;
los zapatos tristes de andar,
sobre los mismos errores eternos.
Las manos surcadas de misterios
que hace tiempo olvidaron ,
en qué cuerpo se posaron,
en cuál sus anhelos perecieron .
Vuelve este otoño, porque en ti
aún la luz refleja y me alimenta
con el latido de tu voz pausada
por entre tus manos abiertas.
María
anidada de blancos sueños,
el hueco de los ojos que alberga
una mirada copada de hastío.
La piel plagada de caminos viejos,
caminos cansados y yermos;
los zapatos tristes de andar,
sobre los mismos errores eternos.
Las manos surcadas de misterios
que hace tiempo olvidaron ,
en qué cuerpo se posaron,
en cuál sus anhelos perecieron .
Vuelve este otoño, porque en ti
aún la luz refleja y me alimenta
con el latido de tu voz pausada
por entre tus manos abiertas.
María
9/1/08
COMIAT
Ara que és estiu, que el sol esclata de vida cada matí a la façana de la casa de Cela, que el temps convida a banyar-te, a riure, a passejar, a relaxar-te... un dolor punyent no em deixa gaudir-ne com voldria i he decidit no aplaçar-ho més: avui he anat a veure el “Pepe”. Sé que em quedaria una estella clavada si no li dic adéu.
Te 95 anys i la vida escolada. Estava estirat al sofà; trist i sol. Ell em diu que està sol en el món, i que espera la mort. Fa un parell d’anys que se li morí la dona, la única que en realitat l’havia aguantat tota la seva vida, era dolça i suau, i estava acostumada a compartir la vida amb ell, era com un satèl·lit del seu marit, la voluntat adaptada a ell, la casa, els fets. I ell, que era tant fort i orgullós vivint amb ella, ara és un home gran, massa gran per ell mateix, i perdut.
Tothom diu per aquí, per aquest barri de Cela, que era un home dur i massa orgullós, que es creia que tot el que feia estava més que bé, i que era capaç de barallar-se amb tothom per qualsevol fet o idea. Expliquen fets inversemblants, increïbles, com per exemple que una vegada tenia una cabra que li donava llet cada dia; poc a poc, va començar a no donar-ne tanta, i un dia que hi va anar no li’n va donar ni una miqueta. Ell es va enutjar i d’un cop li va arrencar la mamella a la cabra.
No en dubto dels que ho expliquen.
Com tampoc dubto que ell era capaç de fer moltes més càrregues de llenya que els altres homes, per guanyar-se unes pessetes. Tots els que tenien un burro pujaven a la muntanya i els carregaven amb un feix i el baixaven al poble per vendre-la. Ell, en Pepe, carregava el burro al màxim, però ell també es carregava un pilot de llenya fins al límit de les seves forces. En acabar el dia el seu animal estava esgotat, i ell exhaust.
També diuen que a una de les seves filles li va dir que no tornés més a casa seva quan es va ajuntar amb un altre home després de separar-se del seu primer marit. Ben al contrari del que podria semblar, no va ser per qüestions morals, si no perquè un dia el Pepe li va demanar al nou gendre que li construís un petit mur i no li va agradar la forma en que ho feia. El gendre li va dir que estava ben fet i ell, sense pensar-s’ho gaire, el va fer fora per sempre més. Un home estrany, sí...
Jo avui, quan l’he anat a visitar i l’he vist tan perdut entre la vida i la mort, he hagut de marxar abans no em veiés plorar. H e recordat les tardes d’estiu en que em va ensenyar a fer uns cistells de filferros de colors, amb tota la paciència, potser acumulada només per mi, no en dubto, potser per egoisme de poder mostrar el que ell feia bé, probablement, però em va explicar tot el que sabia fins que en vaig aprendre. Ell em deia que jo tenia una destresa com ningú mai n’havia tingut. Potser tenia raó, o potser era la seva última aprenenta i ell ho intuïa. Feia unes cistelletes precioses, ho he de dir, i no n’havia après de ningú, tot sol es va fer els dibuixos, els motllos que calien, i hi va esmerçar hores i hores fins que en va aprendre. Llavors també en va ensenyar, homes i dones, no volia que el que sabia es perdés amb ell.
També recordo un Nadal que varem venir amb la meva filla a la casa dels avis, que és realment freda a l’hivern, i cada matí teníem un feix de llenya petita a la porta per que poguéssim encendre el foc. Mai va trucar, per si dormíem. Aquestes delicadeses les porto al cor i no el puc veure com diuen els altres, encara que sé que són certes les històries que van viure quan ell era jove.
Em sembla que ja no el veuré més, i ni tant sols m’he pogut acomiadar com hauria volgut. No em podia sentir, perdut en el seu món de tenebres, no m’ha reconegut, però en canvi ha recordat un cistellet minúscul que vaig fer aquell estiu que ell em va ensenyar... Tu ets la del cistellet? la única que te unes bones mans per a fer-ne? Una llambregada de llum li va quedar d’aquell fet, important per a ell.
Ara el cuida una dona que és de Colombia, que han llogat les filles per tal que no estigui mai sol ni de dia ni de nit. Ella m’ha dit, fora de la casa, que el Pepe no es deixa morir, no s’entrega, com si fos un vol i dol a la vegada. Potser sí que te raó, i s’ha de deixar el cos sense lluita quan ja no te forces per lluitar. No cal viure quan no s’és viu. Es cru veure la cara de la mort dins uns ulls que abans eren tan vius, dins una boca eixuta de vida, erma ja.
Adéu Pepe. T’emportes el que vares ser per els altres i per a mi.
dimecres, 22 / agost / 2007
Te 95 anys i la vida escolada. Estava estirat al sofà; trist i sol. Ell em diu que està sol en el món, i que espera la mort. Fa un parell d’anys que se li morí la dona, la única que en realitat l’havia aguantat tota la seva vida, era dolça i suau, i estava acostumada a compartir la vida amb ell, era com un satèl·lit del seu marit, la voluntat adaptada a ell, la casa, els fets. I ell, que era tant fort i orgullós vivint amb ella, ara és un home gran, massa gran per ell mateix, i perdut.
Tothom diu per aquí, per aquest barri de Cela, que era un home dur i massa orgullós, que es creia que tot el que feia estava més que bé, i que era capaç de barallar-se amb tothom per qualsevol fet o idea. Expliquen fets inversemblants, increïbles, com per exemple que una vegada tenia una cabra que li donava llet cada dia; poc a poc, va començar a no donar-ne tanta, i un dia que hi va anar no li’n va donar ni una miqueta. Ell es va enutjar i d’un cop li va arrencar la mamella a la cabra.
No en dubto dels que ho expliquen.
Com tampoc dubto que ell era capaç de fer moltes més càrregues de llenya que els altres homes, per guanyar-se unes pessetes. Tots els que tenien un burro pujaven a la muntanya i els carregaven amb un feix i el baixaven al poble per vendre-la. Ell, en Pepe, carregava el burro al màxim, però ell també es carregava un pilot de llenya fins al límit de les seves forces. En acabar el dia el seu animal estava esgotat, i ell exhaust.
També diuen que a una de les seves filles li va dir que no tornés més a casa seva quan es va ajuntar amb un altre home després de separar-se del seu primer marit. Ben al contrari del que podria semblar, no va ser per qüestions morals, si no perquè un dia el Pepe li va demanar al nou gendre que li construís un petit mur i no li va agradar la forma en que ho feia. El gendre li va dir que estava ben fet i ell, sense pensar-s’ho gaire, el va fer fora per sempre més. Un home estrany, sí...
Jo avui, quan l’he anat a visitar i l’he vist tan perdut entre la vida i la mort, he hagut de marxar abans no em veiés plorar. H e recordat les tardes d’estiu en que em va ensenyar a fer uns cistells de filferros de colors, amb tota la paciència, potser acumulada només per mi, no en dubto, potser per egoisme de poder mostrar el que ell feia bé, probablement, però em va explicar tot el que sabia fins que en vaig aprendre. Ell em deia que jo tenia una destresa com ningú mai n’havia tingut. Potser tenia raó, o potser era la seva última aprenenta i ell ho intuïa. Feia unes cistelletes precioses, ho he de dir, i no n’havia après de ningú, tot sol es va fer els dibuixos, els motllos que calien, i hi va esmerçar hores i hores fins que en va aprendre. Llavors també en va ensenyar, homes i dones, no volia que el que sabia es perdés amb ell.
També recordo un Nadal que varem venir amb la meva filla a la casa dels avis, que és realment freda a l’hivern, i cada matí teníem un feix de llenya petita a la porta per que poguéssim encendre el foc. Mai va trucar, per si dormíem. Aquestes delicadeses les porto al cor i no el puc veure com diuen els altres, encara que sé que són certes les històries que van viure quan ell era jove.
Em sembla que ja no el veuré més, i ni tant sols m’he pogut acomiadar com hauria volgut. No em podia sentir, perdut en el seu món de tenebres, no m’ha reconegut, però en canvi ha recordat un cistellet minúscul que vaig fer aquell estiu que ell em va ensenyar... Tu ets la del cistellet? la única que te unes bones mans per a fer-ne? Una llambregada de llum li va quedar d’aquell fet, important per a ell.
Ara el cuida una dona que és de Colombia, que han llogat les filles per tal que no estigui mai sol ni de dia ni de nit. Ella m’ha dit, fora de la casa, que el Pepe no es deixa morir, no s’entrega, com si fos un vol i dol a la vegada. Potser sí que te raó, i s’ha de deixar el cos sense lluita quan ja no te forces per lluitar. No cal viure quan no s’és viu. Es cru veure la cara de la mort dins uns ulls que abans eren tan vius, dins una boca eixuta de vida, erma ja.
Adéu Pepe. T’emportes el que vares ser per els altres i per a mi.
dimecres, 22 / agost / 2007
10/10/07
EL MILLOR MOMENT
Els arbres són encara humits i tot just les fulles mandregen, i comencen a llevar-se mig endormiscades. Fan remor de nens petits que balbucegen paraules i sons incomprensibles per a mi, per a les meves orelles humanes. Possiblement xiuxiuegen secrets de somnis, o plans futurs, ara que el seu cos va prenent altres tonalitats diferents del verd. Es miren, encuriosides, unes a les altres, i riuen, segur, quan veuen que, tot i sent les mateixes d’ahir, ja no són iguals. Jo tampoc no sóc igual, penso: un matís, un pensament, un desig, em diferencien del dia d’ahir... del de demà.
El sol, xafarder, treu el nas per entre les muntanyes i esquitxa reflexos brillants, nets, infantils, sobre les minses gotetes d’aigua que dormiten a la cara de les fulles. Augmenta la remor: ara riuen.
Els ocells assagen els cants del dia, aclareixen les veus del son de la nit, estarrufen les ales i es pentinen les plomes per estar ben galants. Alguns, aviat, hauran de marxar. És el seu camí de cada any. I el meu, quin és el meu camí?
Somric: en aquests moments aquí, qui sap demà.
El sol, xafarder, treu el nas per entre les muntanyes i esquitxa reflexos brillants, nets, infantils, sobre les minses gotetes d’aigua que dormiten a la cara de les fulles. Augmenta la remor: ara riuen.
Els ocells assagen els cants del dia, aclareixen les veus del son de la nit, estarrufen les ales i es pentinen les plomes per estar ben galants. Alguns, aviat, hauran de marxar. És el seu camí de cada any. I el meu, quin és el meu camí?
Somric: en aquests moments aquí, qui sap demà.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)