La papallona blanca esquinça el tel del cor,
ple de la gebrada persistent del fred.
Hi espargeix aromes de violetes i sembra
raïms d’esperances que es desvetllen
del son d’hivern, un matí, de cop,
trenca el silenci,
i les veus nues dels ocells omplen el buit.
L’ànima bull,
les olors sorgeixen del no res,
un bri d’herba neix a ran dels peus,
trenca el tros de terra glaçada, endurida
per la mort latent.
La llum esguerra la nit més d’hora,
neguitosa per fruir de la terra que ara,
a la primavera, aixeca el seu vol.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
mor, per entrar al blog del tio aquell has d'anar al costat dret i entrar on posar "el noi que més entén de CAtalunya"
Petonzzz
Publica un comentari a l'entrada