EL BAR

La fauna d’un bar és peculiar. O, potser el que és peculiar és la vida en general, però avui deixeu-me parlar-vos de la gent del bar. Asseguda, amb el meu típic cafè amb llet al davant, i la no menys típica cigarreta entre els dits -esmorzar ben absurd per a la salut si bé es pensa-, observo les persones que entren i surten del local. Gairebé tots ho fan acompanyats d’un Hola, bon dia!, i queixant-se del fred, els més habituals, i els menys, potser per la vergonya d’un lloc i d’una gent nova, es freguen les mans fredes tot cercant per entre les taules i la barra un lloc buit. També fiten la gent que hi ha als dos costats del lloc buit, però això ho fan sense que sigui gaire evident, més d’amagatotis. En Pere, l’amo del local, intenta estar sempre atent als nous clients, però avui tant ell com l’altre cambrer estan molt atrafegats i no donen a l’abast per a les benvingudes habituals.

Ha entrat, com cada setmana, la Marta, amb els seus rínxols daurats exageradament ostentosos que cobreixen les arrugues que mai acceptarà, amb un somrís dirigit a tot el bar, cercant uns ulls que justifiquin la hora i mitja que li ha costat avui arreglar-se el pentinat, maquillar-se –cada cop gasta més cremes per dissimular els maleïts anys-, trobar la roba que li escau, avui no està de gaire bon humor, i, sobretot, pentinar l’abric de pell que va aconseguir d’aquell amant comercial que només va viure mig any al poble i que s’avorria per les nits. Ha buscat un lloc a la barra, és més alta i més a la vista de tothom, i ha estès bé el seu abric, sense treure-se’l, per sobre del tamboret, ocupant la meitat del pas i donant un cop d’ull de satisfacció com un caçador alçant la mà amb el conill abatut, davant els altres que no han aconseguit cap peça. Pren el seu petit tallat, amb tota la cura possible per no espatllar-se la pintura que dibuixen els llavis que tenia quan era jove. Hi està poc i marxa.

Qui no marxa és l’Àlex, que, com cada matí de dissabte, esmorza i llegeix el diari al bar. Es menja el seu entrepà amb fruïció, i només quan demana el tallat, ja satisfet, s’atansa al cambrer que, darrera la barra, prepara dos cafès amb llet i dos croissants per a una parella jove que seuen a la taula del racó, i li fa alguna broma que no aconsegueixo escoltar, però que imagino cansada i reiterada per la cara de resignació i intent de somriure del cambrer amatent. Espera la seva dona, que torna amb la compra del mercat, enfredolida, i amb el carro ple. Ella demana un entrepà de formatge, menja i calla, mentre amb la mirada segueix els fils de conversa que el seu marit intenta emprendre amb algú o altre, tan se val qui. L’Àlex treu un mòbil, hi enfoca els cambrers, avui és carnaval i van disfressats. Se’l miren de cua d’ull, només els faltava un burleta.

Després entra una dona. Es baixeta, morena, i no li puc veure els ulls enfocats a terra. Es col·loca en una taula que queda arraconada a l’altre punta del bar, arran de la paret i ara clava els ulls a la taula, com si aixecar-los fos un esforç immens. Penso què hi deu amagar al darrera de la seva mirada, o quines pors s’hi deuen reflectir. Demana un cafè sense aixecar el cap, espera amb les mans arrapades a les nanses de la bossa que protegeix a la seva falda, com si tingués por que li fugís la vida. Deu esperar algú, penso, què hi faria si no en un bar amb aquesta por?
Torno a mirar l’Àlex, encara riu amb el mòbil a la mà, encara fita els cambrers, encara se’l mira, inexpressiva, la seva dona. Ensenya la foto del mòbil al que seu al costat, que somriu i continua llegint el diari.
S’obre la porta i entra un home cansat, amb posat seriós, els ulls abatuts qui sap per quina raó. I em sorprèn veure que seu al costat de la dona amagada. Ella se’l mira de reüll i esbossa mitja rialla per a ella mateixa. Parla, li veig el moviment dels llavis, encara que no en sento els sons. Ell assenteix amb el cap cot. La dona, que s’havia dibuixat en el meu pensament com una dona trista i abatuda per la vida, potser pels disgustos, ara canvia poc a poc, i sorgeix com una bruixa dominant per sota mà, de les que no fan soroll però amarguen la vida. Penso, quina deu ser la veritat?

Aquests retalls de vida que potser no són, que conformen un gest, un instant, que viuen sense saber-ho a la meva ment, que guaito des d’un forat, darrera el meu cafè amb llet. Se saben observats i actuen? Viuen de veritat? o potser tan sols són titelles anuades als fils d’un somni que no te peus ni cap?

Pago i marxo. Dissabte que ve hauré de tornar, potser, encara, estaran tots esperant.