SOLITUD -4-

Grisa, pàl·lida la pell,
mirada plena de buidor,
a un punt absent
de l’infinit,
perdut un temps
en el record.

Esquerda al cor, dolor ressec
neda el silenci de la pols
-en la amargor-
d’un vell record perdut al front
de la tristesa,
de la por.


Maria

LA DAMA DE BLANC

Aquesta novel·la de Wilkie Collins, és una narració i és, segons diuen, la base de les novel·les de detectius posteriors, junt amb l’altre del mateix autor: “la pedra lunar”. He de reconèixer que té un vocabulari molt ric (gràcies, també, a una bona traducció de Lluís Comes Arderiu), i descriu amb precisió de puntillisme la societat benestant i estrictament encasellada dins unes normes rígides de finals del segle divuit a Anglaterra. No sé si pot ser la influència del seu amic i col·laborador Charles Dickens que la novel·la sigui, pel meu parer, massa extensa i amb massa descripcions que la fan excessivament llarga.

És recomanable llegir-la en el cas que es vulgui profunditzar en les formes de viure d’aquella època i per entendre també les difícils decisions que han de prendre els protagonistes, que per a nosaltres serien gairebé incomprensibles, en el nostre temps. No la recomano per a qui vulgui llegir una novel·la de detectius, tot i que hi ha molts esdeveniments que poden ajudar a mantenir l’interès de la seva lectura. Com a novel·la narrativa, tot i ser d’un altre temps –no massa llunyà-, recomanaria la lectura de Mrs, Dalloway, perfecta tant en la seva descripció del personatge com de la seva psicologia, i amb una extensió justa per a una lectura agradable.

Maria

LA CASA DELS ANHELS

Feia molt de temps que no hi anava. Les heures havien guanyat la porta d’entrada i els anhels restaven dins, no sabia si vius, encara, ofegats per la manca d’aire nou, o potser encara pitjor: empolsinats i vells.

Vaig voltar la casa per mesurar l’abast de l’abraçada ferma de l’enfiladissa, i vaig comprovar la feblesa del cor, que es deixa entabanar per qualsevol imatge, per qualsevol por. Veia el meu propi cor oprimit per les arrels fermes que no deixaven a penes circular la sang. Imaginacions, em direu, però cert o no, la veritat és que arribar a la porta de nou va ser una tasca esgotadora. Les mans em tremolaven i no tenien força per trencar tanta fermesa arrapada a la porta. Em vaig posar a plorar com un infant, agenollada davant els meus anhels tancats i inabastables. No sé el temps, no sé les hores. La foscor em va envoltar, tampoc sé si per dins o per fora. Eterna por, immensa angoixa.

Un raig de sol va posar la seva mà tèbia sobre la meva esquena entumida, i va xiuxiuejar paraules dolces a l’orella dolorida de silenci. Obre els ulls, em va dir, la porta és oberta. L’escalfor de la seva veu va alliberar el meu cor i la sang va volar per dins les venes cap al cervell. D’una revolada els porticons de les finestres eren oberts, i l’olor de la primavera amarava tots els racons de la casa amb l’amor impulsiu d’una primera vegada.

No gosava mirar el sostre on, molt temps enllà, jo havia penjat els desitjos, les il·lusions, els projectes, envoltats d’una capa de ferms anhels que els feien possibles. No us imagineu el cúmul de sensacions que s’apilen barrejades amb records a cada cambra. Ni el desencís en veure que un anhel preuat ha desaparegut per sempre, ni l’amargor de la sal de les llàgrimes que ragen de l’espai buit del desig absent. Amb tot, la fermesa em va dur per tota la casa i vaig trobar anhels intactes, somrients, semblava talment que els hi acabava de posar, esplendorosos.

En tancar la porta ja fosquejava, i una llum rogenca, plena de vida, em va mostrar la casa com la vaig veure la primera vegada: tota vorejada de violetes, margarides, roselles, amb una herba petita i fresca que estenia les mans de benvinguda. La imatge de l’anhel que romania intacte, el més gran, el primer, el més estimat, em va acompanyar tot el camí de tornada, i l’escalfor de les seves lletres m’omplia el cor de vida i els ulls de llum:

VIURE

Maria