EL MILLOR MOMENT

Els arbres són encara humits i tot just les fulles mandregen, i comencen a llevar-se mig endormiscades. Fan remor de nens petits que balbucegen paraules i sons incomprensibles per a mi, per a les meves orelles humanes. Possiblement xiuxiuegen secrets de somnis, o plans futurs, ara que el seu cos va prenent altres tonalitats diferents del verd. Es miren, encuriosides, unes a les altres, i riuen, segur, quan veuen que, tot i sent les mateixes d’ahir, ja no són iguals. Jo tampoc no sóc igual, penso: un matís, un pensament, un desig, em diferencien del dia d’ahir... del de demà.
El sol, xafarder, treu el nas per entre les muntanyes i esquitxa reflexos brillants, nets, infantils, sobre les minses gotetes d’aigua que dormiten a la cara de les fulles. Augmenta la remor: ara riuen.
Els ocells assagen els cants del dia, aclareixen les veus del son de la nit, estarrufen les ales i es pentinen les plomes per estar ben galants. Alguns, aviat, hauran de marxar. És el seu camí de cada any. I el meu, quin és el meu camí?

Somric: en aquests moments aquí, qui sap demà.

PETITA HISTÒRIA

No sé com es diu, però em va venir a veure fa dues nits. Venia amb el seu tricicle, carregat amb les seves poques pertinències i disposada a recórrer mon. Havia estat fins al moment a l’escola del seu poble, amb tots els altres nens i nenes. De tant en tant el seu pare la venia a veure, però des que havia mort la seva mare que ella no es sentia lligada a aquell lloc. En un cistell hi duia el seu gat negre, en Nit, que havia aconseguit tenir amagat en un racó de la seva cambra, probablement perquè en Nit era molt i molt intel·ligent i sabia que havia de callar i només miolar molt fluixet, quan roncava als braços de la nena, la seva protectora i la que l’alimentava amb part del seu menjar. No és que a l’escola passessin gana, no, però no els deixaven treure res del menjador, per evitar que els nens i nenes poguessin alimentar animalons que estava prohibit de tenir-ne.
Anava ben abrigada, i un somriure clar i lluminós li omplia les galtes. No tenia gens de por, el record de la seva mare l’acompanyava i sabia que el món era molt més del que els explicaven. Molt més del que les persones, en sortir de les escoles, vivien.