EL MAR

Miro el mar. Hi ha la calma d’un dia fred, de primavera ventosa, que intenta foragitar la gent que tímidament, i abrigada, treu el cap a la platja, delerosa de visitar aquell vell amic, aquell vell so, aquell vell miratge que ens recorda que la vida és un anar i tornar sempre al mateix lloc, però no de la mateixa manera.

Miro el mar, o ell em mira a mi, qui sap. Ens observa, potser? Copsa impassible el nostre anar i venir, les nostres atrafegades vides en un espai minúscul de temps, sobrer per a ell, que viu enorme i grandiós, etern, sempre renovat, dins la seva saviesa?

Ara el vull observar. Fitar el seu joc amb el cel.

El cel... tan inabastable als nostres ulls... em deixo endur per la seva lluminositat, cara amunt, amb els ulls plens de blau, i no res més. És un blau de cotó fluix, del pastís difuminat dels dibuixos de la infància, aquell cel que omplia tots els racons sense deixar un espai en blanc. Un cop dins, plena d’infinit, abaixo un xic la mirada fins a trobar l’horitzó, on un límit de blau feréstec, apassionat i viu em colpeja i desfà el cotó blau cel.

Torno a observar el mar. Amb la intenció de veure’l, no només de deixar-me mirar. El vent aixeca minúsculs estels d’escuma blanca que es persegueixen, salten i llueixen amb els rajos del sol que els arranca guspires platejades. El mar, orgullós, li mostra la seva vitalitat al cel impassible, difuminat.
Avanço la vista a prop meu, on les onades esqueixen la seva força dins la sorra tranquil·la i adaptable. S’uneixen en un ball sensual i etern, en un estira i arronsa complagut, somrient per sota el nas.

I, encara més a prop, et miro a tu.